Un hotel entre palmeres

(Areia Branca, Brasil) 
 José Eudardo Agualusa

   Es deia Hotel Gaivota i es trobava mig amagat darrera una enorme duna en una platja deserta de Paraíba. Vaig veure l'edifici de lluny i, sota la llum incerta del capvespre semblava unes esplèndides estovalles, com aquelles que venen a la fira de Caruaru, esteses entre palmeres altes. Quan vaig ser aprop vaig adonar-me que tot l'edifici estava construït amb els maons de través – i no de llarg, a trencajunts, com és usual- de manera que l'aire podia circular lliurement a través dels orificis de les totxanes. Més tard vaig poder confirmar les virtuts d'aquest enginy: les cambres, tot i ser petites, estaven sempre fresques. A la nit, estirat al llit, sentia la brisa travessar les parets, era com si tot l'edifici respirés.

   Vaig arribar exhaust. Havia caminat dos dies sencers, seguint sempre la riba del mar des d'un poblet de pescadors. Expliquen les guies turístiques que els seus habitants són els últims sobrevivents d'una antiga tribu indígena, temps ha pròspera i poderosa. A mi em va semblar que no eren pas diferents dels camperols de l'interior: eren més o menys foscos de pell, negres uns i  morenos els altres, i una mitja dotzena quasi blancs. Indígenes? Potser si que el record d'algun guerrer tupí persistia encara dintre d'ells, amb les seves altes plomes, a la corba amagada d'una artèria propera al cor. Però no semblava el cas.  

   Després de dos dies sota el sol estava embriagat de tanta llum. Vaig creuar la porta, vaig pujar els dos graons que conduïen a la recepció i vaig posar la motxilla sobre una taula. No hi havia ningú. Vaig esperar una mica i després vaig picar tres vegades sobre el taulell. Silenci. De fora m'arribava la fresca remor de la mar, la cridòria dels ocells, la lenta dansa de les fulles de les palmeres. Vaig trucar de nou i aquesta vegada vaig sentir un lleu brunzit; tot seguit vaig veure entrar un home molt vell, molt negre, amb el tors nu i bermudes llargues, arrossegant amb esforç una cama de fusta.

   Li vaig dir que volia una habitació. El vell feu un enorme somriure i vaig veure (amb sorpresa) que tenia totes les dents. Vaig esperar que digués alguna cosa. Ell però, no parlà. Va agafar la motxilla i la portà a una de les habitacions. No va parlar mai, ni aquell dia ni cap dels quinze següents. Qui sap si era mut. 

   En un primer moment no tenia la intenció d'estar-m'hi gaire allà. Però era tot tan silenciós que m'hi vaig quedar força dies. M'aixecava aviat i anava a la platja. El mar  era sempre límpid i càlid. M'estirava de costat, surant, com si encara no hagués nascut. Després tornava a l'hotel i escrivia. Al migdia, a la sala abandonada, el vell em servia el dinar: carn seca, fesols negres i arròs. La cervesa era calenta però no hi havia res més per beure. Algun cop, al matí, no hi havia aigua al lavabo i m'havia de rentar les dents amb cervesa.

   Això em recordà un episodi, l'any 1989, quan després de molts anys d'absència vaig tornar a Angola fent part d'una delegació de joves exiliats. El règim angolès, desconcertat per la caiguda del mur de Berlín, volia mostrar al món una cara amable i seguint les tendències del moment aquella visita feia part d'aquesta estratègia. Ens vam allotjar en un hotel del partit, situat dalt d'un penya-segat sobre la platja, a pocs quilòmetres de Luanda. A part d'aigua no ens faltava res. Quan obríem les aixetes, a les cambres de bany, les canonades s'estremien, udolaven llastimosament, exhalaven una ventositat fosca i finalment emmudien. Aigua? Ni un fil. En contrapartida en una habitació hi havia un armari ple de ampolles de whisky. Un tarda, desesperat pels mortals efluvis que emanava el lavabo, que ho contaminava tot – fins i tot els meus somnis- , vaig buidar les ampolles en el dipòsit del WC. La notícia que un dels membres de la delegació utilitzava whisky per netejar el vàter es va escampar ràpidament. Dos dies després, el secretari general de les joventuts del partit em va fer cridar:

- És veritat que el camarada utilitza whisky per netejar l'inodor?

   Vaig contestar que sí, que havia fet això una sola vegada i que desprès no em van tornar a donar més whisky. L'home se sorprengué.

- Camarada, era Whisky de 12 anys! No li importaria fer això amb Coca-Cola?

   Vaig explicar aquesta anècdota al vell, que m'escoltà atentament, mentre treia fum de la seva eterna pipa, però ni tant sols va somriure. Crec que no em va creure. 

   Un dia, quan vaig tornar de la platja el vell no hi era. Tampoc aparegué a l'hora de dinar, ni al vespre, i el dia següent vaig trobar la pipa abandonada a la sorra, davant del mar. Em vaig quedar encara aquella nit i me'n vaig anar aviat la matinada següent. Vaig trigar unes deu o dotze hores a arribar fins a una petita població. Em vaig asseure en un bar, al costat de la platja, una guingueta de fang i sostre de palla. Mentre bevia un suc de mango vaig explicar la meva història al cambrer. Aquest va sacsejar el cap:

- No pot ser, noi – digué-, aquell hotel fa més de quinze anys que està abandonat.

   És per això que crec en Saci Pererê. 

José Eduardo Agualusa, Fronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988

Traducció de Pep Serrat