Salsafins de festa major

Tercera setmana de setembre, com cada any comença a refrescar i arriba la festa major de Riudarenes. Aquest any la pluja de divendres i l'ambient enrarit que plana pel poble potser l'han deslluïda una mica. Com diuen els francesos "Il y a de l'électricité dans l'air", i no només per la MAT. Fem com si no passés res, però passa...

Diumenge de festa major toca fer la volta per la fira, portar la nena a les atraccions i seguir la cercavila dels gegants.

Al migdia menjar familiar: pica pica de marisc, canelons, rostit, ànec amb salsafins i rebosteria de can Tuyarro (menja antidieta i contravegetariana)

A poc a poc la famíla va creixent

Els salsafins em recorden la festa major, a casa sempre n'hem menjat només el diumenge de festa major. L'avi els plantava com una mena de ritual, ara ja els comprem bons i pelats.

El salsafí és com un nap de la mida d'una pastanaga ple de fils. Té un gust molt suau -com la sonoritat del seu nom- i és típic de la plana de la Selva, ara sembla que, des de diferents àmbits, el volen promocionar gastronòmicament.

Fa poc que he descobert que també n'hi ha a França. No sé com el cuinen ni si és la mateixa planta o de la mateixa varietat. En tot cas el mot salsafí l'hem manllevat del francès salsifis que al mateix temps l'havia manllevat de l'italià salsefica. Aquest recorregut ens indica que no és una planta tan local com semblaria. La seva etimologia no té res a veure amb salsa fina sinó que ve de la paraula llatina salsifica que ja designava la planta.

El DIEC no accepta la nostra variant salsafí i només apareix com a salsifí, amb i. A casa es cuinem amb a d'ànec. La mare m'ha passat la recepta:

Ànec amb salsafins

Ingredients:

• 1 ànec tallat a trossos (preferiblement de pagès i mut)
• ¾ de kg de salsafins (els de sorrenc són més bons)
• 1 ceba tallada
• 1 tomata tallada
• 12 ametlles
• 2 cabeces d'alls
• 1 copa de conyac
• Oli d'oliva suau
• Sal

Preparació:

Primer rostim l'ànec. Afegim tres cullerades d'oli en una cassola i comencem a fregir l'ànec trossejat . Si l'ànec no és molt greixós es pot afegir llar. Tot seguit s'hi afegeix el conyac, la ceba trossejada i la cabeça d'alls sencera. Dues hores de xup-xup. Si queda sec es va afegint aigua.

A part, es bullen els salsafins. Es tiren nets i rascats quan l'aigua bull, passats deu minuts es retiren, s'escorren i s'enfarinen. Tot seguit es fregeixen en una paella amb oli d'oliva suau. Es deixen refredar.

Afegim la tomata a l'ànec rostit, quan està cuita retirem la carn i agafem tota la resta i la passem per la batedora (túrmix).

Un cop tot trinxat i barrejat reincorporem a la cassola la salsa (fina) resultant, afegim l'ànec, els salsafins i la picada d'ametlles i all. Es deixa coure tot plegat deu minuts i bon profit.

Benvinguda Balbina

Quan faltaven set minuts per les deu del matí la Kady es girava per mirar el rellotge d'una de les sales de parts del Trueta. Després de set hores d'espera, de contraccions i dilatació naixia la Balbina Serrat Balde. La Ruth i quatre noies més l'ajudaven a venir a aquest món.


La Balbina és un bebè tranquil, de moment no plora gaire i dorm molt. Ha nascut pesant tres quilos i tres-cents grams.

M'agrada (o no)

-->

Te guste o no

Puede que a ti te guste o puede que no
pero el caso es que tenemos mucho en común.
Bajo un mismo cielo, más o menos azul,
compartimos el aire
y adoramos al sol.

Los dos tenemos el mismo miedo a morir,
idéntica fragilidad,
un corazón,
dos ojos y un sexo similar
y los mismos deseos de amar
y de que alguien nos ame a su vez.

Puede que a ti te guste o puede que no
pero por suerte somos distintos también.
Yo tengo una esposa, tú tienes un harén,
tú cultivas el valle
yo navego la mar.

Tú reniegas en swajili y yo en catalán...
Yo blanco y tú como el betún
y, fíjate,
no sé si me gusta más de ti
lo que te diferencia de mí
o lo que tenemos en común.

Te guste o no
me caes bien por ambas cosas.
Lo común me reconforta,
lo distinto me estimula.

Los dos tenemos el mismo miedo a morir,
idéntica fragilidad,
un corazón,
dos ojos y un sexo similar
y los mismos deseos de amar
y de que alguien nos ame a su vez.

Te guste o no

Joan Manuel Serrat

Ja fa més d'un mes que, per atzar, buscant informació de material didàctic sobre alfabetització vaig descobrir aquesta lletra. Em va encantar.

Reconec que a través de les cançons, en Serrat transmet missatges molt interessants. Idees, com aquesta, que comparteixo, amb les que intento ser conseqüent.

Però,

en Serrat, mai m'ha agradat com canta. Ni el fet d'escriure el cognom de la mateixa manera m'ha fet aturar a escoltar-lo més atentament. No puc.

Vaig adonar-me de la seva llargària viatjant per Sudamèrica, l'any 96. Em va sorprendre com la gent em tractava quan sabien el meu cognom. Recordo la simpatia dels duaners de la frontera entre Chile i Bolívia.

En canvi, des de ben jovenet m'ha agradat molt en Llach. És curiós com de vegades els gustos els fem moure classificant-los en [s]oposats:

• Stones o Beatles?

• Te o cafè?

• Bàsquet o fumbol?

• Mar o muntanya?

• Rosses o morenes? (o rossos o morens?)

• Coca cola o Pepsi?

Etcètera, Etcèteres...

Per sort sempre hi ha llimonades, pèl-roges, planes, xocolata, terceres - o vint-i-sisenes - opcions,

o totes dues

o cap.

Ens agradi o no.

Rosa Freixas Falgueras (1921-2010)

Ahir es va morir l'àvia, la Rossita. La notícia em va trobar al festival de músiques religioses de Girona, estàvem sopant al mercat de cuines del món. Aquesta trucada no em va sorprendre, podia haver arribat qualsevol dia dels últims anys. L'àvia ja en feia més de tres que estava enllitada, et sentia però no et reconeixia, cada dia els meus pares l'havien d'aixecar i asseure-la en un sofà perquè no es llagués, li havien de donar el menjar a la boca com a un bebè.

La ciència mèdica li va poder allargar el rellotge de les constants vitals. Respirava però no vivia. Finalment ahir al vespre, a dos quarts de nou, el seu cor va dir prou.

L'àvia va néixer a la Casa nova d'en Colomer (Riudarenes) el gener de 1921. Després de la guerra, l'any 42 es va casar amb en Josep Serrat Font, l'avi Pitu el meu padrí. I el 1943 naixia el pare, i la història continua...

La Rossita era una dona de casa, la seva vida era la cuina, l'hort i el pla, era sobretot una bona persona, molt discreta i entregada als altres. La recordo sempre amb el seu inseparable devantal, feinejant o rosegant alguna cosa. Per berenar li agradava menjar dreta immenses amanides amb molta ceba i feia festa major cada vegada que menjava fruita.

Una setmana podia cuinar el millor arròs a la cassola del món i la següent li sortia una cosa immenjable, no sé com ho feia.

L'àvia -a la dreta- amb la seva germana Lola

L'àvia tenia la convicció que menjant passaven tots els mals. La seva dita més repetida era "Aquest forat -referint-se a la boca- es petit però es menja tota una ciutat".

Demà a les nou farem l'enterrament, descansi en pau.

Passejant per la vida

Ahir vam anar a fer un tomb per Banyoles, com és lògic vam acabar a l'estany. Vam aparcar en una estranya zona verda (s'ha de pagar tiquet fins a les dues de la tarda).

Era el vespre i feia una temperatura perfecta. Vam caminar a la vora de l'estany i la Mariama va poder veure peixos i ànecs.

Aquella hora hi havia molta gent que passejava tranquil·lament com nosaltres, altres feien esport corrent o amb bici. Una mica més lluny es veia gent que pescava i algú que travessava l'estany remant.

Vam fer un passeig curt però molt agradable. Vaig recordar fa anys, un cop que havia anat nerviós a prendre un tallat en un d'aquells bars abans de presentar-me a una entrevista de feina. I una altra vegada que vaig anar a un concert de Rosendo al camp de futbol en una nit plàcida. Parlo de fa temps, era el mateix indret, mai m'hauria imaginat que quinze anys després passejaria casat sota els mateixos plàtans amb una filla mulata i unaaltra que ha de venir aviat.

Casament d'un germà

Ahir la Isabel i en Martí es van casar. Bé, de fet ja fa uns anys que viuen casats i va ser la setmana passada que van passar per la vicaria (la pública).

Aquest cap de setmana a Can Bellvitge van fer la celebració amb els amics, divendres un sopar jove (i no tan jove) amb carn a la brasa i música, l'Eduard Canimas.

El dissabte es va fer la cerimònia amb diferents parlaments, música i l'enllaç simbòlic amb els anells.

Després vam sopar un àpat molt ben cuinat i servit per la gent del restaurant el Turó d'Arenys de Mar. Hi havia unes cent vint persones entre els amics, les colles de Riudarenes i d'Amer, els companys de feina i d'estudis, la família de cal Sereno i la família Junquera.

A mi em va tocar parlar, vaig parlar de cal Sereno -la casa pairal on vam néixer i créixer els quatre germans- i de la família.

He de reconèixer que aquests actes multitudinaris on hi assisteixen més de tres persones se'm fan feixucs, el meu esperit eremita -tirant a asocial- fa que sempre que puc me n'escapo. Però també he de reconèixer que, tot i la mandra inicial, tot plegat em va acabar agradant i que en un cert moment em vaig emocionar. Ens fem grans...

Tots som discapacitats

Tots som discapacitats físics i no només perquè ara mateix, quan sortim al carrer ens pugui passar una moto, un cotxe, un camió, un balcó... que ens deixi en una cadira de rodes.

No només perquè ningú és omnipotent, perquè ja depenen de les maquines, perquè no podem córrer ràpid com un guepard, veure tan lluny com una òliba, olorar com un perdiguer o volar com una oreneta (aquí, potser amb la imaginació...)

* No tothom ha nascut per caminar

No només perquè la discapacitat és cosa de tots, com tantes coses, en una societat que se suposa solidària. Mal que pesi a alguns, som animals socials, ni que ens vulguem aïllar estem obligats a viure pensant en les persones.

He de reconèixer que abans de l'accident que em va deixar un temps sense poder caminar i del qual m'han quedat seqüeles per sempre, distret en tantes altres coses, mai m'havia plantejat aquest tema. Ara he anat descobrint que la veritable discapacitat està en el cap, a la ment, en la visió que cadascú té de les coses. No depèn de si ens podem moure molt o poc, fer més o menys coses en més o menys temps, sinó del que volem fer, del que creiem i del que ens proposem. I aquí les ganes de viure, d'aprendre i la motivació són clau.

Diversitat funcional

Amb el temps es van utilitzant diferents paraules per referir-se a les persones que pateixen un problema físic: minusvàlids (menys vàlid), invàlids ( que no és vàlid, no serveix), discapacitats (contrari a la capacitat), incapacitat (no capaç)... alguns termes van quedant en desús, altres es tornen pejoratius. Jo per comoditat solc dir que hi ha persones que pateixen una discapacitat, no hi ha persones discapacitades, sinó persones que tenen algun tret que els impedeix portar la vida com la majoria de la gent.

Una de les últimes propostes per descriure el col·lectiu és el de “persones amb diversitat funcional”, des del Foro de vida independiente en fan una exposició molt completa, entre altres coses diuen:

“Les dones i homes amb diversitat funcional som diferents, des del punt de vista biofísic, de la major part de la població. Al tenir característiques diferents, i degut a les condicions de l'entorn generades per la societat, ens veiem obligats a realitzar les mateixes tasques o funcions d'una manera diferent, algunes vegades a través de terceres persones.

Així, una persona sorda es comunica a través dels ulls i amb signes, mentre que la resta de població o fa fonamentalment a través de les paraules i l'oïda. La funció que realitzen és la mateixa: la comunicació. Per desplaçar-se una persona amb lesió modular sòl utilitzar una cadira de rodes, mentre que la resta de població ho fa mitjançant les cames: mateixa funció, manera diversa.

Si la majoria de persones, per exemple, no hi poguéssim veure, seríem diferents al que ara som i, probablement tindríem l'olfacte i el tacte més desenvolupats. A més, l'entorn construït seria molt diferent: els ordinadors no tindríen pantalla, hi hauria només ràdio i no televisió, no existiria l'escriptura de tinta i s'hauria desenvolupat l'escriptura en relleu.

Per tant, la manera com construïm el nostre entorn depèn del que ens han ensenyat que és “normal” en sentit estadístic, i aquesta “normalitat” va canviant amb el temps.

En aquest sentit hem creat una societat on no es contempla la possibilitat d'integrar plenament la diversitat en ots els àmbits (educació, treball, edificació, transport, comunicació, informació, oci, etc.)”

Comparteixo aquesta visió, i com diuen és cert que costa acceptar el que és diferent. Tinc la impressió que en altres països accepten molt millor la diversitat (funcional, sexual, religiosa, cultural...) o almenys en són més conscients.

En aquestes latituds mediterrànies de vegades la mateixa administració no sap com gestionar la diversitat, en alguns casos ni la contempla. D'exemples n'hi hauria molts, segur que a tots ens en ve algun al cap.

Falta molt camí per fer, i hi ha associacions i entitats que lluiten a primera línia per contribuir a fer una societat més justa i igualitària.

mifas

El cap de setmana passat vam celebrar l'assemblea anual de MIFAS. Quan vaig conèixer l'entitat em va sobtar que només acceptessin socis que tinguessin una discapacitat. Em van explicar que en el moment de la seva creació, l'any 79, es volia demostrar que els discapacitats eren capaços d'organitzar-se i lluitar per ells mateixos. Ara entenc que si no som els mateixos discapacitats que lluitem pels nostres drets ningú més o farà. És més fàcil arraconar-nos.

Va ser la primera vegada que participava a l'assemblea, érem una vuitantena de socis compromissaris que ens vam trobar a l'hotel Carlemany de Girona on després vam dinar. Entre altres coses es va fer una exposició de les activitats del 2009 i les previstes per aquest 2010. Un munt d'accions laborals, formatives, d'oci, assessorament, etc. orientades a donar suport a les persones amb discapacitat, a dignificar la seva vida i a donar l'oportunitat de fer una vida com tothom. Perquè, en el fons, lluitant per la igualtat d'oportunitats el que es vol és que la gent que té ganes de fer coses ho pugui fer autònomament, per un mateix, al marge de tenir més o menys impediments físics.

Sense llum

Vint-i-quatre hores sense llum ens han fet treure les espelmes del fons d'aquell calaix i ens han recordat fins a quin punt hem arribat a ser dependents de l'electricitat.

Els besavis s'escalfaven a la llar de foc sota la llum de les teies, omplien l'escalfallits de brases i anaven a dormir d'hora.

Avui tot està cronometrat, fem servir tot tipus d'aparells que ens alleugen la vida i ens permeten fer més i més coses. No parem

- Bon dia -va dir el petit príncep.

- Bon dia -respongué el comerciant

Era un marxant de píndoles perfeccionades per apaivagar la sed. Se'n pren una per setmana i marxen les ganes de beure.

- I perquè vens això? -digué el petit príncep

- Pots estalviar molt de temps -va explicar el comerciant- . Els experts han fet càlculs, es guanyen cinquanta-tres minuts cada setmana.

- I, què es fa amb aquests cinquanta-tres minuts?

- Cadascú fa el que vol...

« Jo -es va dir el petit príncep-, si disposés de cinquanta-tres minuts, caminaria tranquil·lament cap a una font»

Un dels records més vius i agradables de les meves estades al Senegal, són les vegades que he pogut passar més d'un dia en un poblat. Lluny de tot, de les màquines, de l'estrès, de la sobreabundància... passar la nit sense electricitat, menjar a la fosca, moure't amb un llum d'oli.

Ells hi viuen, no van a fer càmping. T'adones que sempre ens adaptem al ritme que ens marca el temps i l'espai que ens ha tocat.

Què hi farem? Alçavidres automàtics, comandaments a distància, robots de cuina, fogons de vitroceràmica, termoregulador de la calefacció, què sé jo... Internet a casa.

Vint cents deu

Encetem any nou, més rodó [múltiple de 10].

No he celebrat res, abans de les onze ja era al llit. Aquest any m'he estalviat les corredisses per anar a comprar, les campanades, els raïms i totes aquestes coses.

Ens haurem de desacostumar a posar dos zeros després del dos, per la resta tot igual, de fet l'any ja el tenim encarrilat, comença el mes de setembre, però d'alguna manera s'ha de celebrar que el temps passa, una mena d'aniversari col·lectiu.

Diuen que a l'Africa la gent mata el temps i que a Europa és el temps que mata la gent, potser si.