Ahir es va morir l'àvia, la Rossita. La notícia em va trobar al festival de músiques religioses de Girona, estàvem sopant al mercat de cuines del món. Aquesta trucada no em va sorprendre, podia haver arribat qualsevol dia dels últims anys. L'àvia ja en feia més de tres que estava enllitada, et sentia però no et reconeixia, cada dia els meus pares l'havien d'aixecar i asseure-la en un sofà perquè no es llagués, li havien de donar el menjar a la boca com a un bebè.
La ciència mèdica li va poder allargar el rellotge de les constants vitals. Respirava però no vivia. Finalment ahir al vespre, a dos quarts de nou, el seu cor va dir prou.
L'àvia va néixer a la Casa nova d'en Colomer (Riudarenes) el gener de 1921. Després de la guerra, l'any 42 es va casar amb en Josep Serrat Font, l'avi Pitu el meu padrí. I el 1943 naixia el pare, i la història continua...
La Rossita era una dona de casa, la seva vida era la cuina, l'hort i el pla, era sobretot una bona persona, molt discreta i entregada als altres. La recordo sempre amb el seu inseparable devantal, feinejant o rosegant alguna cosa. Per berenar li agradava menjar dreta immenses amanides amb molta ceba i feia festa major cada vegada que menjava fruita.
Una setmana podia cuinar el millor arròs a la cassola del món i la següent li sortia una cosa immenjable, no sé com ho feia.
L'àvia -a la dreta- amb la seva germana Lola
L'àvia tenia la convicció que menjant passaven tots els mals. La seva dita més repetida era "Aquest forat -referint-se a la boca- es petit però es menja tota una ciutat".
Demà a les nou farem l'enterrament, descansi en pau.
