No només perquè ningú és omnipotent, perquè ja depenen de les maquines, perquè no podem córrer ràpid com un guepard, veure tan lluny com una òliba, olorar com un perdiguer o volar com una oreneta (aquí, potser amb la imaginació...)
* No tothom ha nascut per caminar
No només perquè la discapacitat és cosa de tots, com tantes coses, en una societat que se suposa solidària. Mal que pesi a alguns, som animals socials, ni que ens vulguem aïllar estem obligats a viure pensant en les persones.
He de reconèixer que abans de l'accident que em va deixar un temps sense poder caminar i del qual m'han quedat seqüeles per sempre, distret en tantes altres coses, mai m'havia plantejat aquest tema. Ara he anat descobrint que la veritable discapacitat està en el cap, a la ment, en la visió que cadascú té de les coses. No depèn de si ens podem moure molt o poc, fer més o menys coses en més o menys temps, sinó del que volem fer, del que creiem i del que ens proposem. I aquí les ganes de viure, d'aprendre i la motivació són clau.
Diversitat funcional
Amb el temps es van utilitzant diferents paraules per referir-se a les persones que pateixen un problema físic: minusvàlids (menys vàlid), invàlids ( que no és vàlid, no serveix), discapacitats (contrari a la capacitat), incapacitat (no capaç)... alguns termes van quedant en desús, altres es tornen pejoratius. Jo per comoditat solc dir que hi ha persones que pateixen una discapacitat, no hi ha persones discapacitades, sinó persones que tenen algun tret que els impedeix portar la vida com la majoria de la gent.
Una de les últimes propostes per descriure el col·lectiu és el de “persones amb diversitat funcional”, des del Foro de vida independiente en fan una exposició molt completa, entre altres coses diuen:
“Les dones i homes amb diversitat funcional som diferents, des del punt de vista biofísic, de la major part de la població. Al tenir característiques diferents, i degut a les condicions de l'entorn generades per la societat, ens veiem obligats a realitzar les mateixes tasques o funcions d'una manera diferent, algunes vegades a través de terceres persones.
Així, una persona sorda es comunica a través dels ulls i amb signes, mentre que la resta de població o fa fonamentalment a través de les paraules i l'oïda. La funció que realitzen és la mateixa: la comunicació. Per desplaçar-se una persona amb lesió modular sòl utilitzar una cadira de rodes, mentre que la resta de població ho fa mitjançant les cames: mateixa funció, manera diversa.
Si la majoria de persones, per exemple, no hi poguéssim veure, seríem diferents al que ara som i, probablement tindríem l'olfacte i el tacte més desenvolupats. A més, l'entorn construït seria molt diferent: els ordinadors no tindríen pantalla, hi hauria només ràdio i no televisió, no existiria l'escriptura de tinta i s'hauria desenvolupat l'escriptura en relleu.
Per tant, la manera com construïm el nostre entorn depèn del que ens han ensenyat que és “normal” en sentit estadístic, i aquesta “normalitat” va canviant amb el temps.
En aquest sentit hem creat una societat on no es contempla la possibilitat d'integrar plenament la diversitat en ots els àmbits (educació, treball, edificació, transport, comunicació, informació, oci, etc.)”
Comparteixo aquesta visió, i com diuen és cert que costa acceptar el que és diferent. Tinc la impressió que en altres països accepten molt millor la diversitat (funcional, sexual, religiosa, cultural...) o almenys en són més conscients.
En aquestes latituds mediterrànies de vegades la mateixa administració no sap com gestionar la diversitat, en alguns casos ni la contempla. D'exemples n'hi hauria molts, segur que a tots ens en ve algun al cap.
Falta molt camí per fer, i hi ha associacions i entitats que lluiten a primera línia per contribuir a fer una societat més justa i igualitària.
mifas
El cap de setmana passat vam celebrar l'assemblea anual de MIFAS. Quan vaig conèixer l'entitat em va sobtar que només acceptessin socis que tinguessin una discapacitat. Em van explicar que en el moment de la seva creació, l'any 79, es volia demostrar que els discapacitats eren capaços d'organitzar-se i lluitar per ells mateixos. Ara entenc que si no som els mateixos discapacitats que lluitem pels nostres drets ningú més o farà. És més fàcil arraconar-nos.
Va ser la primera vegada que participava a l'assemblea, érem una vuitantena de socis compromissaris que ens vam trobar a l'hotel Carlemany de Girona on després vam dinar. Entre altres coses es va fer una exposició de les activitats del 2009 i les previstes per aquest 2010. Un munt d'accions laborals, formatives, d'oci, assessorament, etc. orientades a donar suport a les persones amb discapacitat, a dignificar la seva vida i a donar l'oportunitat de fer una vida com tothom. Perquè, en el fons, lluitant per la igualtat d'oportunitats el que es vol és que la gent que té ganes de fer coses ho pugui fer autònomament, per un mateix, al marge de tenir més o menys impediments físics.
