Fires de Sant Narcís

Quan ets infant hi ha fires, quan ets jove hi ha fires, quan ets pare hi ha fires, quan et vas fent gran les fires també van canviant... atraccions, barraques, artesania, castanyes, pluja, música, titelles. Fires per a cada edat. Circ, certamen, pluja, xurros, pizzes, creps i pluja... Petits i grans, gent mudada, gent no tant. Les fires són com Girona, una ciutat petita que es fa gran, un poliedre amb moltes cares, un pol actiu que atrau tot el voltant. Hem anat a fer la volta, a pescar ànecs, menjar castanyes i poca cosa més. Quan vivíem a la rambla sentíem la festa cada dia, ara apartats quasi no ho sentim: rentadores velles als fanals que no sé cap on van.

Cadaqués

Cadaqués és, com ho diré,

com jo vaig ser i vull tornar-hi.

Diu Gabriel Ferrater en un poema publicat a Serra d'Or el juny del 69.

Anar a Cadaqués, encara que només sigui per unes hores, és una regal pel cos, la vista i els vint-i-un grams d'ànima que diuen que tenim.

I nosaltres hi hem anat dos dies, les nenes no han plorat ni un segon i a la Kady li ha marxat el mal d'esquena. No sé si per la posició astral del lloc, el clima, la tenda o les ganes d'anar a Cadaqués. És un lloc amb màgia, un ambient i un entorn que només havia trobat a San Pedro de Atacama: Insolar sense ser illa, petit però amb gent de tot arreu i entorn lunar.

Potser també hi té a veure haver-hi pogut anar alguns estius de petit, quan amb el casal de Riudarenes passàvem uns dies a la segona residència dels de can Matas i això ens permetia recórrer les cales, anar de roca en roca, punxar-nos amb pedres i garoines, perseguir pops, aprendre a pescar amb gambina, pujar i baixar els pendents del poble.

De totes maneres quan hi anem no em vénen records, vivim al moment, sobretot quan juguem a la sorra de la Plaja Ros o ens asseiem al xiringuito Ses Oliveres amb el mar a sota i l'aire que sempre passa.

Entre les barques de plaja de s'Alqueria

Capvespre

El crepuscle ha envaït

a poc a poc la badia

i l'ha omplerta d'una

llum màgica, quasi divina.

El mar s'ha condormit

i les barques es troben com

somortes després del tràngol del migdia.

Un vol de gavines juganeres

ens evoca el cant dels amants.

Els perfils de Pení i es Bufadors

són ombres xineses

que ens recorden l'embruix

dels misteris de la nit.

Hora de capvespre vora el mar.

Hora de calma i de repòs,

d'aixoplugar-nos dins nostre

i retrobar tot allò que

hem perdut pel camí,

sota un sol xafogós de migdia.

Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués

Fusió

Aquest matí he començat a digitalitzar les diapositives del meu viatge a l'Índia, octubre del noranta-dos. He fet els dos primers carrets i ha aparegut una imatge borrosa de Dharamsala, poble de l'Himachal Pradesh on s'hi ha exiliat una important comunitat tibetana. Quan hi vaig estar deien que hi vivia el Dalai Lama. Recordo una església entre avets a l'entrada de la població, una pagoda amb uns cilindres al voltant que la gent feia rodar i un carrer angost i costerut ple de botigues on vaig comprar música índia. Ravi Shankar i Call of the Valley són uns cassets que encara tinc que em van acompanyar els últims anys de la carrera, la música que té com a base el sitar em relaxa i m'ajudava a estudiar.

Avui al festival de músiques religioses de Girona ha vingut Anoushka Shankar, filla de Ravi Shankar.

Com cada any hem passat pel mercat del món i després hem assistit a quatre composicions del grup, fins que ha començat a caure gotes i amb les nenes hem preferit tornar a casa. La proposta és molt interessant: una fusió de música índia clàssica i flamenc. Recordo que hi havia uns campaments on hi vivien nòmades, el que em van explicar em va recordar al poble gitano, originari de l'India. Per això la proposta és doblement interessant: la música reuneix després de més de cinc-cents anys dos pobles que vénen d'allà mateix.

En certa manera també estic fent una fusió, entre la meva vida anterior - a la foscor - amb l'actual. No vaig tenir una càmera digital fins després de l'accident, per tant tota les imatges d'abans són en film de pel·lícula, que ara recuperant-les s'ajunten a les noves i m'ajuden a reviure.

En el meu imaginari personal he acabat fusionant fotos de viatges i descobertes en sèpia amb la claror familiar d'avui.

Uns dies de repòs

“Qualsevol exploració, tractament o intervenció quirúrgica presenta uns riscs generals. El més greu és la possibilitat d'una parada cardíaca. Altres complicacions són les hemorràgies i les infeccions.”

Aquest és un fragment d'un dels múltiples papers que et fan signar abans d'una operació quirúrgica. Com, quan et dónes d'alta en un compte d'Internet, acceptes les condicions sense parar atenció al què diuen, saps que si no ho fas no tindràs el que t'interessa. És un protocol.

Divendres al matí em van donar l'alta hospitalària. Aquest cop m'han operat a la Clínica Girona. Ha sigut una intervenció senzilla, comparada amb les que havia tingut anteriorment, que m'ha fet estar només dos dies a l'hospital.

Ara a fer repòs. Si estossego, punxada; si m'aixeco, punxada; si m'assec, punxada; si em giro de cop, punxada; si esternudo, les estrelles... tinc un vesper a les entranyes.

Toca estar més quiet i esperar que maduri. Però un, de vegades -només de vegades- és tossut, no para i, encara que el renyin, fa coses que seria millor que no fes.

L'operació, tot bé.

- No estàs nerviós?, em preguntaven.

- Doncs, no.

No és que vulgui fer el valent, dos anys d'operacions, visites, rehabilitació, em van servir per aprendre a ser pacient, pacient adjectiu i pacient substantiu. Per sort fins ara, els metges que sempre m'han atès han estat bons professionals. Tinc plena confiança en els equips mèdics que tenim.

És clar que sempre pot passar alguna cosa -un terratrèmol durant l'operació, per exemple-, però la probabilitat d'un accident és infinitament inferior al fet de sortir al carrer, aquí que no es dóna cap valor a la bona educació viària, que tenim carrers i carreteres dominats per la pressa, pel “què m'han de dir a mi?”, per la llei del més espavilat.

Avui diumenge ja em moc amb més facilitat, si acaba de sortir el sol potser sortiré i caminaré a poc a poc fins la cantonada.

Germà bessó

Tinc un germà bessó. No ho dic en sentit figurat, espiritual o imaginari. És real.

Tenir un germà bessó vol dir:

compartir durant nou mesos la profunditat oceànica de la mare,

vestir tretze anys la mateixa roba,

aprendre a caminar abans d'hora, després de veure l'altre fer-ho,

sentir mil i una vegades (odioses) comparacions semblants,

començar a viatjar sols, un per l'altre més uns altres, des dels quinze anys,

saber que, per més lluny que estiguis, hi ha algú altre que el dinou de gener també fa anys

i moltes i moltes altres coses banals, amagades o íntimes.

Amb l'Albert avui no ens hem regalat res però hem anat a dinar plegats.

El món és gran, tot es complica i cada vegada ens veiem menys...

Després, al vespre, la Mariama m'ha fet bufar i posar una corona. Dos anys i ja mana...

Dies de Nadal

Aquest any m'ha semblat veure menys riuades de gent abocades a la compra. Potser per aquests núvols de crisi que ho emboiren tot, potser perquè, una mica, també m'he deixat endur per la corrent i des de dins no es veu el bosc.

Mai m'han acabat d'agradar les festes de Nadal. Per alguna raó que no acabo d'entendre, des de fa anys em semblen dies de malastrugança.

Això de celebrar les festes assenyalades (senyalades per algú altre) no està fet per mi, no m'acaba de convèncer, quan he pogut me n'he escapolit. Ara, amb les nenes, impossible:

Dinar de Nadal en família, fer cagar el tió, donar menjar al tió un mes abans, comprar un tió amb ulls, nas i barretina per trenta euros, dinar de Sant Esteve en família, comprar regals unes setmanes abans, deixar de comprar coses per esperar comprar-les per Nadal, comprar els últims detalls la mateixa nit de reis, comprar un fanalet per anar a esperar els reis, anar a portar la carta al patge reial, parlar amb altres pares i mares que també esperen al nen que fa cua, fer una carta als reis amb dibuixos, anar al parc infantil de Nadal, proposar-se fer consum responsable (raonable) i acabar comprant regals repetits i inútils, programar menjar normal -menys- per acabar augmentant el volum de panxa, anar a sopar a un restaurant mexicà percelebrar la prohibició de fumar, menjar tres o quatre raïms, no sortir la nit de cap d'any, esperar comprar alguna cosa per rebaixes, anar a Perpinyà a comprar quatre detalls... uff,

[Quien te ha visto y quien te ve] * Veu en off

M'he portat bé però els reis només m'han dut una bossa i una bufanda. “Abans, els reis em portaven mitjons, ara que no porto mitjons ja no em duen res” (Pau Riba dixit)

I encara queden rebaixes...