S'ha acabat caminar més de deu minuts per agafar el cotxe
s'ha acabat pujar trastos i bebè per l'escala
s'han acabat les males mirades de turistes, badocs i compradors per anar a casa només a descarregar
s'ha acabat el soroll insuportable dels nens saltant sobre l'escenari
s'ha acabat aguantar el veí excèntric que es pren per propietari d'un edifici que no és seu
s'han acabat els crits dels borratxos que reboten per les parets
s'ha acabat tornar cansat i enfadar-te per un aparcament
s’ha acabat aixecar-te amb la humitat dels carrers que escampa la màquina que no para de “pitar” tota la nit.
Després de cinc anys ens n'anem de la rambla de Girona, és cert que hem deixat una zona i un pis emblemàtics, amb ànima, però guanyem en comoditat, el barri vell no està pensat pels veïns, és un decorat per fer shopping i turisme.
Segurament tornarem a trobar veïns amables i atents, algun veí maniàtic que de vegades toqui la pampa i qui sap si alguna molèstia més. D'entrada la impressió és bona.
Trobo a faltar el so de les campanades a la nit.
Encara tenim la casa potes enlaire, l'espai és més petit i hem hagut de prescindir d'algun dels mobles que tenim.
Un trasllat sempre és estressant, ho hem anat fent a poc a poc. Com és normal perdrem alguna cosa, de moment ha desaparegut el meu quadre de Hokusai, La gran onada. El tenia del pis anterior, l’havia buscat a Barcelona i finalment el vaig haver de comprar per encàrrec, ara s'havia esquerdat el vidre i al nou pis li esperava un nou marc.
Amb tota confiança vam deixar les claus perquè els últims quinze dies, mentre fèiem el canvi progressiu, poguessin visitar el pis els interessats. Per sorpresa nostra un dia abans d'acabar el mes acordat van entrar a netejar. Algú va agafar o llençar el quadre de Hokusai (així com el meu test de menta, un calendari i les meves babutxes velles), ho hem deixat així, en una anècdota. Hem firmat sense aixecar polseguera, de tot s’aprèn. Són petites coses però sap greu.
Sort.
Bon vent i barca nova.
Hem anat a buscar aires nous al també barri gironí de Montilivi. Segons Joan Coromines en el seu OnomasticonCataloniae , el nom Montilibi – que l’escriu amb b- prové de MONTE TIBERI («la muntanya de Tiberi»), de Montiberi es degué passar a Montibiri i finalment es va donar un canvi de la r per la l potser per influència dels noms de Palol i Palau-sacosta.
Segons una companya de feina, filla i veïna del barri, el nom d'aquesta muntanyeta (
