(Areia
Branca, Brasil)
José Eudardo Agualusa
José Eudardo Agualusa
Es
deia Hotel Gaivota i es trobava mig amagat darrera una enorme duna en
una platja deserta de Paraíba. Vaig veure l'edifici de lluny i, sota
la llum incerta del capvespre semblava unes esplèndides estovalles, com aquelles que venen a la fira de Caruaru,
esteses entre palmeres altes. Quan vaig ser aprop vaig adonar-me que
tot l'edifici estava construït amb els maons de través – i no de
llarg, a trencajunts, com és usual- de manera que l'aire podia
circular lliurement a través dels orificis de les totxanes. Més
tard vaig poder confirmar les virtuts d'aquest enginy: les cambres,
tot i ser petites, estaven sempre fresques. A la nit, estirat al
llit, sentia la brisa travessar les parets, era com si tot l'edifici
respirés.
Vaig
arribar exhaust. Havia caminat dos dies sencers, seguint sempre la
riba del mar des d'un poblet de pescadors. Expliquen les guies
turístiques que els seus habitants són els últims sobrevivents
d'una antiga tribu indígena, temps ha pròspera i poderosa. A mi em
va semblar que no eren pas diferents dels camperols de l'interior:
eren més o menys foscos de pell, negres uns i morenos els altres, i una
mitja dotzena quasi blancs. Indígenes? Potser si que el record d'algun
guerrer tupí persistia encara dintre d'ells, amb les seves altes
plomes, a la corba amagada d'una artèria propera al cor. Però no
semblava el cas.
Després
de dos dies sota el sol estava embriagat de tanta llum. Vaig creuar
la porta, vaig pujar els dos graons que conduïen a la recepció i
vaig posar la motxilla sobre una taula. No hi havia ningú. Vaig
esperar una mica i després vaig picar tres vegades sobre el taulell.
Silenci. De fora m'arribava la fresca remor de la mar, la cridòria
dels ocells, la lenta dansa de les fulles de les palmeres. Vaig
trucar de nou i aquesta vegada vaig sentir un lleu brunzit; tot
seguit vaig veure entrar un home molt vell, molt negre, amb el tors
nu i bermudes llargues, arrossegant amb esforç una cama de fusta.
Li
vaig dir que volia una habitació. El vell feu un enorme somriure i
vaig veure (amb sorpresa) que tenia totes les dents. Vaig esperar que
digués alguna cosa. Ell però, no parlà. Va agafar la motxilla
i la portà a una de les habitacions. No va parlar mai, ni aquell dia
ni cap dels quinze següents. Qui sap si era mut.
En un primer moment no
tenia la intenció d'estar-m'hi gaire allà. Però era tot tan
silenciós que m'hi vaig quedar força dies. M'aixecava aviat i anava a la
platja. El mar era sempre límpid i càlid. M'estirava de
costat, surant, com si encara no hagués nascut. Després tornava a
l'hotel i escrivia. Al migdia, a la sala abandonada, el vell em
servia el dinar: carn seca, fesols negres i arròs. La cervesa era
calenta però no hi havia res més per beure. Algun cop, al matí, no
hi havia aigua al lavabo i m'havia de rentar les dents amb cervesa.
Això
em recordà un episodi, l'any 1989, quan després de molts anys
d'absència vaig tornar a Angola fent part d'una delegació de joves
exiliats. El règim angolès, desconcertat per la caiguda del mur de
Berlín, volia mostrar al món una cara amable i seguint les
tendències del moment aquella visita feia part d'aquesta estratègia.
Ens vam allotjar en un hotel del partit, situat dalt d'un penya-segat
sobre la platja, a pocs quilòmetres de Luanda. A part d'aigua no ens
faltava res. Quan obríem les aixetes, a les cambres de bany, les
canonades s'estremien, udolaven llastimosament, exhalaven una
ventositat fosca i finalment emmudien. Aigua? Ni un fil. En
contrapartida en una habitació hi havia un armari ple de ampolles de
whisky. Un tarda, desesperat pels mortals efluvis que emanava el
lavabo, que ho contaminava tot – fins i tot els meus somnis- , vaig
buidar les ampolles en el dipòsit del WC. La notícia que un dels
membres de la delegació utilitzava whisky per netejar el vàter es
va escampar ràpidament. Dos dies després, el secretari general de
les joventuts del partit em va fer cridar:
-
És veritat que el camarada utilitza whisky per netejar l'inodor?
Vaig
contestar que sí, que havia fet això una sola vegada i que desprès
no em van tornar a donar més whisky. L'home se sorprengué.
-
Camarada, era Whisky de 12 anys! No li importaria fer això amb
Coca-Cola?
Vaig
explicar aquesta anècdota al vell, que m'escoltà atentament,
mentre treia fum de la seva eterna pipa, però ni tant sols va
somriure. Crec que no em va creure.
Un
dia, quan vaig tornar de la platja el vell no hi era. Tampoc aparegué
a l'hora de dinar, ni al vespre, i el dia següent vaig trobar la
pipa abandonada a la sorra, davant del mar. Em vaig quedar encara
aquella nit i me'n vaig anar aviat la matinada següent. Vaig trigar
unes deu o dotze hores a arribar fins a una petita població. Em vaig
asseure en un bar, al costat de la platja, una guingueta de fang i
sostre de palla. Mentre bevia un suc de mango vaig explicar la meva
història al cambrer. Aquest va sacsejar el cap:
-
No pot ser, noi – digué-, aquell hotel fa més de quinze anys que
està abandonat.
És
per això que crec en Saci Pererê.
José Eduardo Agualusa, Fronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988
Traducció de Pep Serrat
