Cadaqués és, com ho diré,
com jo vaig ser i vull tornar-hi.
Diu Gabriel Ferrater en un poema publicat a Serra d'Or el juny del 69.
Anar a Cadaqués, encara que només sigui per unes hores, és una regal pel cos, la vista i els vint-i-un grams d'ànima que diuen que tenim.
I nosaltres hi hem anat dos dies, les nenes no han plorat ni un segon i a la Kady li ha marxat el mal d'esquena. No sé si per la posició astral del lloc, el clima, la tenda o les ganes d'anar a Cadaqués. És un lloc amb màgia, un ambient i un entorn que només havia trobat a San Pedro de Atacama: Insolar sense ser illa, petit però amb gent de tot arreu i entorn lunar.
Potser també hi té a veure haver-hi pogut anar alguns estius de petit, quan amb el casal de Riudarenes passàvem uns dies a la segona residència dels de can Matas i això ens permetia recórrer les cales, anar de roca en roca, punxar-nos amb pedres i garoines, perseguir pops, aprendre a pescar amb gambina, pujar i baixar els pendents del poble.
De totes maneres quan hi anem no em vénen records, vivim al moment, sobretot quan juguem a la sorra de la Plaja Ros o ens asseiem al xiringuito Ses Oliveres amb el mar a sota i l'aire que sempre passa.
Entre les barques de plaja de s'Alqueria
Capvespre
El crepuscle ha envaït
a poc a poc la badia
i l'ha omplerta d'una
llum màgica, quasi divina.
El mar s'ha condormit
i les barques es troben com
somortes després del tràngol del migdia.
Un vol de gavines juganeres
ens evoca el cant dels amants.
Els perfils de Pení i es Bufadors
són ombres xineses
que ens recorden l'embruix
dels misteris de la nit.
Hora de capvespre vora el mar.
Hora de calma i de repòs,
d'aixoplugar-nos dins nostre
i retrobar tot allò que
hem perdut pel camí,
sota un sol xafogós de migdia.
Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués
