Aquest matí he començat a digitalitzar les diapositives del meu viatge a l'Índia, octubre del noranta-dos. He fet els dos primers carrets i ha aparegut una imatge borrosa de Dharamsala, poble de l'Himachal Pradesh on s'hi ha exiliat una important comunitat tibetana. Quan hi vaig estar deien que hi vivia el Dalai Lama. Recordo una església entre avets a l'entrada de la població, una pagoda amb uns cilindres al voltant que la gent feia rodar i un carrer angost i costerut ple de botigues on vaig comprar música índia. Ravi Shankar i Call of the Valley són uns cassets que encara tinc que em van acompanyar els últims anys de la carrera, la música que té com a base el sitar em relaxa i m'ajudava a estudiar.
Com cada any hem passat pel mercat del món i després hem assistit a quatre composicions del grup, fins que ha començat a caure gotes i amb les nenes hem preferit tornar a casa. La proposta és molt interessant: una fusió de música índia clàssica i flamenc. Recordo que hi havia uns campaments on hi vivien nòmades, el que em van explicar em va recordar al poble gitano, originari de l'India. Per això la proposta és doblement interessant: la música reuneix després de més de cinc-cents anys dos pobles que vénen d'allà mateix.
En certa manera també estic fent una fusió, entre la meva vida anterior - a la foscor - amb l'actual. No vaig tenir una càmera digital fins després de l'accident, per tant tota les imatges d'abans són en film de pel·lícula, que ara recuperant-les s'ajunten a les noves i m'ajuden a reviure.
En el meu imaginari personal he acabat fusionant fotos de viatges i descobertes en sèpia amb la claror familiar d'avui.
