Breu collage senegalès

ANADA

Sortida Barcelona – El Prat (BCN)

18.50h 24 jun 13

Arribada Lisboa – Lisboa (LIS)

19.40h 24 jun 13

Sortida Lisboa – Lisboa (LIS)

20.50h 24 jun 13

Arribada Dakar – Yoff (DKR)

23.55h 24 jun 13

TORNADA

Sortida Dakar – Yoff (DKR)

00.55h 12 jul 13

Arribada Lisboa – Lisboa (LIS)

05.50h 12 jul 13

Sortida Lisboa – Lisboa (LIS)

06.50h 12 jul 13

Arribada Barcelona – El Prat (BCN)

09.40h 12 jul 13

Palmeres a la neu

He acabat de llegir el llibre de Luz Gabás, Palmeras en la nieve, i he de dir que m'ha agradat molt. Explica la història de dos germans d'un poblet dels Pirineus aragonesos que els anys 50-60 van a viure a l'illa de Fernando Poo, nom l'actual Bioko quan Guinea Equatorial era colònia espanyola.

Fugint de la pobresa d'aquells anys, els germans van a treballar a les plantacions de cacau amb el seu pare. L'escriptora detalla molt bé el país a l'època. Ella mateixa és filla dels Pirineus i el seu pare també va estar a l'antiga colònia, els detalls que descriu són importants.

Passats molts anys, a principis del nou segle, la filla d'un dels protagonistes descobreix el retall d'una carta que la intriga i decideix anar a l'Àfrica a descobrir el secret que amaguen el seu pare i el seu oncle.

Una història de contrastos: l'Espanya tancada d'aquells anys foscos de dictadura i l'exotisme de l'illa. El fred del Pirineu i la calor tropical. La pell clara i la pell fosca. Les palmeres i la neu... En aquest context apareix, en les dues generacions de la família, la descoberta d'un amor passional amb una parella nadiua i després, el mestissatge. Tot molt ben brodat en una trama que barreja l'època actual amb la colonial, enmig de la qual l'autora ens va fent pinzellades del país: la cultura bubi, el sistema colonial, la dictadura de Macias...

Un llibre de més de set-centes pàgines que es fa curt, que fa venir ganes de descobrir més coses d'aquella petita part d'Àfrica.

Un hotel entre palmeres

(Areia Branca, Brasil) 
 José Eudardo Agualusa

   Es deia Hotel Gaivota i es trobava mig amagat darrera una enorme duna en una platja deserta de Paraíba. Vaig veure l'edifici de lluny i, sota la llum incerta del capvespre semblava unes esplèndides estovalles, com aquelles que venen a la fira de Caruaru, esteses entre palmeres altes. Quan vaig ser aprop vaig adonar-me que tot l'edifici estava construït amb els maons de través – i no de llarg, a trencajunts, com és usual- de manera que l'aire podia circular lliurement a través dels orificis de les totxanes. Més tard vaig poder confirmar les virtuts d'aquest enginy: les cambres, tot i ser petites, estaven sempre fresques. A la nit, estirat al llit, sentia la brisa travessar les parets, era com si tot l'edifici respirés.

   Vaig arribar exhaust. Havia caminat dos dies sencers, seguint sempre la riba del mar des d'un poblet de pescadors. Expliquen les guies turístiques que els seus habitants són els últims sobrevivents d'una antiga tribu indígena, temps ha pròspera i poderosa. A mi em va semblar que no eren pas diferents dels camperols de l'interior: eren més o menys foscos de pell, negres uns i  morenos els altres, i una mitja dotzena quasi blancs. Indígenes? Potser si que el record d'algun guerrer tupí persistia encara dintre d'ells, amb les seves altes plomes, a la corba amagada d'una artèria propera al cor. Però no semblava el cas.  

   Després de dos dies sota el sol estava embriagat de tanta llum. Vaig creuar la porta, vaig pujar els dos graons que conduïen a la recepció i vaig posar la motxilla sobre una taula. No hi havia ningú. Vaig esperar una mica i després vaig picar tres vegades sobre el taulell. Silenci. De fora m'arribava la fresca remor de la mar, la cridòria dels ocells, la lenta dansa de les fulles de les palmeres. Vaig trucar de nou i aquesta vegada vaig sentir un lleu brunzit; tot seguit vaig veure entrar un home molt vell, molt negre, amb el tors nu i bermudes llargues, arrossegant amb esforç una cama de fusta.

   Li vaig dir que volia una habitació. El vell feu un enorme somriure i vaig veure (amb sorpresa) que tenia totes les dents. Vaig esperar que digués alguna cosa. Ell però, no parlà. Va agafar la motxilla i la portà a una de les habitacions. No va parlar mai, ni aquell dia ni cap dels quinze següents. Qui sap si era mut. 

   En un primer moment no tenia la intenció d'estar-m'hi gaire allà. Però era tot tan silenciós que m'hi vaig quedar força dies. M'aixecava aviat i anava a la platja. El mar  era sempre límpid i càlid. M'estirava de costat, surant, com si encara no hagués nascut. Després tornava a l'hotel i escrivia. Al migdia, a la sala abandonada, el vell em servia el dinar: carn seca, fesols negres i arròs. La cervesa era calenta però no hi havia res més per beure. Algun cop, al matí, no hi havia aigua al lavabo i m'havia de rentar les dents amb cervesa.

   Això em recordà un episodi, l'any 1989, quan després de molts anys d'absència vaig tornar a Angola fent part d'una delegació de joves exiliats. El règim angolès, desconcertat per la caiguda del mur de Berlín, volia mostrar al món una cara amable i seguint les tendències del moment aquella visita feia part d'aquesta estratègia. Ens vam allotjar en un hotel del partit, situat dalt d'un penya-segat sobre la platja, a pocs quilòmetres de Luanda. A part d'aigua no ens faltava res. Quan obríem les aixetes, a les cambres de bany, les canonades s'estremien, udolaven llastimosament, exhalaven una ventositat fosca i finalment emmudien. Aigua? Ni un fil. En contrapartida en una habitació hi havia un armari ple de ampolles de whisky. Un tarda, desesperat pels mortals efluvis que emanava el lavabo, que ho contaminava tot – fins i tot els meus somnis- , vaig buidar les ampolles en el dipòsit del WC. La notícia que un dels membres de la delegació utilitzava whisky per netejar el vàter es va escampar ràpidament. Dos dies després, el secretari general de les joventuts del partit em va fer cridar:

- És veritat que el camarada utilitza whisky per netejar l'inodor?

   Vaig contestar que sí, que havia fet això una sola vegada i que desprès no em van tornar a donar més whisky. L'home se sorprengué.

- Camarada, era Whisky de 12 anys! No li importaria fer això amb Coca-Cola?

   Vaig explicar aquesta anècdota al vell, que m'escoltà atentament, mentre treia fum de la seva eterna pipa, però ni tant sols va somriure. Crec que no em va creure. 

   Un dia, quan vaig tornar de la platja el vell no hi era. Tampoc aparegué a l'hora de dinar, ni al vespre, i el dia següent vaig trobar la pipa abandonada a la sorra, davant del mar. Em vaig quedar encara aquella nit i me'n vaig anar aviat la matinada següent. Vaig trigar unes deu o dotze hores a arribar fins a una petita població. Em vaig asseure en un bar, al costat de la platja, una guingueta de fang i sostre de palla. Mentre bevia un suc de mango vaig explicar la meva història al cambrer. Aquest va sacsejar el cap:

- No pot ser, noi – digué-, aquell hotel fa més de quinze anys que està abandonat.

   És per això que crec en Saci Pererê. 

José Eduardo Agualusa, Fronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988

Traducció de Pep Serrat 

Misteris de la vida

(Vol Luanda – Dakar)
José Eduardo Agualusa

No m'agraden ni els aeroports ni els avions. No és pas que tingui por de volar. Tinc por, això sí, de l'aparell policíac. Per altra banda, m'incomoda la idea de seure'm durant sis hores, de vegades més, al costat d'un desconegut.

La gent em mira, s'adonen del meu silenci concentrat i pensen que estic esporuguit. Sempre hi ha aquells que volen donar-me conversa. Fou això el que em va passar en aquell vol Luanda-Lisboa. El meu veí era alt, prim, sec i flexible com un arbust, tenia aquell to solemne que els capellans aprenen al seminari.

- Es la primera vegada que agafa l'avió?

Sabia que em preguntaria això. Ho pregunten sempre. Vaig girar la cara fent veure que era sord. Al contrari del que seria d'esperar la meva antipatia no el va desanimar. M'explicà que havia passat pel seminari de Luanda (bingo!), fins que va ser expulsat per conducta immoral. Tenia ganes de preguntar-li què entenia ell per conducta immoral, però això hagués trencat el meu principi i vaig continuar mut. Sebastiaõ -es deia Sebastiaõ- continuà la seva història. Un cop expulsat del seminari va treballar un temps en una agència funerària. Fent aquesta feina va conèixer moltes vídues. Utilitzava el verb conèixer en el sentit bíblic:

- Vaig conèixer moltes vídues – em digué amb un somriure còmplice-, les coneixia, Déu sap que les coneixia bé.

En vaig conèixer una particularment bé. El fill de la vídua no li va agradar gens aquella coneixença tan íntima.

- Per desgràcia -continuà en Sebastiaõ- l'individu en qüestió era inspector de policia i aviat s'enemistà amb mi, això va ser el principi de la meva ruïna. Jo, que mai m'havia posat en coses de política, la meva vida depenia només de la mort dels altres, vaig ser d'un dia per l'altre acusat per rumors d'intrigues que em relacionaven amb terroristes.

Previngut per la vídua que el volien detenir, Sebastiaõ va fugir cap al Congo i allà durant deu anys va fer una mica de tot:

- Vaig fer de taxista, sabater, porter de la discoteca d'un portuguès, vaig fer fins i tot de capellà -digué això mirant-me de biaix-. A més, també vaig aprendre coses, altres arts, se'n faria creus dels misteris del món.

La frase, llançada així, sobre els núvols, a nou-cents quilòmetres per hora, em va despertar la curiositat. Vaig esperar que continués. Sebastiaõ, per contra, tancà els ulls, creuà els braços i no digué res més. Vaig esperar fins que la curiositat es va fer insuportable:

- I llavors? Què és el que va aprendre?

Silenci. Sebastiaõ dormia.

Es va despertar dues hores més tard, s'estirà, va fer petar els dits i s'aixecà demanant permís per passar. Vaig veure que anava cap al lavabo, cerimoniós, fúnebre, com algú que es prepara per agenollar-se en un confessionari. Em vaig adormir. No devia haver dormit gaire. Recordo que em va despertar un enrenou de moltes veus. Venia de davant, de la primera classe, i anava creixent cap a nosaltres. Vaig pensar que devia ser un borratxo, una discussió entre beguts, alguna cosa per l'estil. Tot seguit va passar una hostessa corrent. Algunes persones s'aixecaven per veure què passava, se sentien crits i la mateixa hostessa va reaparèixer enfadada obligant a tothom a tornar a seure al seu lloc. Darrera meu una dona començà a resar.

La veu del comandant, suau i seductora com la d'un venedor de perfums, restituí per uns moments l'ordre perdut:

- Senyors passatgers, cordin-se els cinturons i mantinguin la calma. Per raons tècniques farem una breu escala a Dakar. Aterrarem d'aquí a vint-i-cinc minuts.

- És una cobra! - assegurava un jove amb el cap completament rapat, el crani lluminós cobert de suor - . Han trobat una cobra a primera classe.

La notícia va córrer, es va inflar i en pocs minuts ja hi havien diverses versions:

- Té ales!...

- Ales?! Qui té ales?...

- La cobra! La cobra té ales!

Darrera meu la senyora resava en llatí. El cap-pelat desaparegué en direcció a primera classe tornant, radiant, al cap de poc:

- Ja sé què passa – digué-, la cobra, finalment, és un bruixot del Zaire.

Vaig suggerir una versió menys fantàstica: una cobra, probablement transportada en un sac per un passatger zairenc (a la República Democràtica del Congo es mengen les cobres), hauria aconseguit escapar-se apareixent a primera classe. Ningú em va escoltar. A Luanda se senten sovint històries de bruixots zairencs que es transformen en cobres per matar persones. Hi hagué fins i tot el cas d'un cocodril que aparegué en una barriada, en plena estació seca, i lluny, molt lluny, de qualsevol riu o llac. La gent el va matar a trets: va resultar ser un bruixot.

Vam aterrar en un clima proper a la histèria. Les hostesses ens van fer sortir de l'aparell quasi a empentes i ens reuniren en una sala minúscula que desprenia una pudor de suor i orina que t'arribava a l'ànima. Vaig buscar en Sebastiaõ, havia desaparegut. Vaig tornar-lo a veure unes hores més tard quan tornàvem als nostres llocs de l'avió. Estava dempeus, sota el sol envoltat per un cordó policial.

- Ha vist? - digué el calb-. És el bruixot!

Sebastiaõ es girà i els nostres ulls es van trobar, em va saludar amb una lleu inclinació de cap. Vaig ignorar-lo. No em feia cap gràcia que es pensessin que el coneixia-

Déu meu, una serp amb ales! Qui ho hagués dit, quins misteris que amaga la vida.  

José Eduardo Agualusa, Fronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988

Traducció de Pep Serrat

FRONTERES PERDUDES: Riure perillós

Hi ha històries tan reals que semblen inventades

Manoel Barros a Livro sobre o Nada

Riure perillós

(Carretera Luanda-Sumbe, Angola)

 

  Va ser quan va parar el Jeep que els vaig veure. Eren allà, al marge de la carretera, mig amagats pel brogit del crepuscle -el vell amb els seus llangardaixos. Eren llangardaixos enormes, tenien el coll arrugat com el del vell i els seus mateixos ulls petits i misteriosos. S'adonà del meu interès i va dir un preu:

  -Cinc milions, papa. Cada un.

  Em va semblar un preu just. Valia la pena regatejar.

  - Cinc milions?! Valdrien cinc milions si parlessin...

  El vell em va mirar molt seriós:

  - Parlar parlen poc, si, papa. Però riuen molt.

  Riuen, els llangardaixos?! Riuen de què? El vell va arronsar les espatlles. No ho sabia. Riuen per res, com els bojos, riuen entre ells quan prenen el sol. Vaig trobar que només per aquesta resposta el vell s'havia guanyat els diners. Li vaig donar els cinc bitllets i els va allisar curosament abans de guardar-los a la butxaca. Després em donà el llangardaix més gran:

  - Es diu Leopoldino aquest, és el més llest.

  Vaig demanar què menjava. El vell em va explicar que la bèstia s'espavila sola. S'alimenta de mosques , escarbats, mosquits, manté la casa neta d'insectes. Vaig mirar de fer broma:

  - A part d'això també podem explicar-li anècdotes, oi?

  El vell no em va respondre. Es va inclinar cap als llangardaixos i els digué alguna cosa. Em va semblar que parlava una llengua d'un altre món. Parlava una brisa, una alenada, una remor vegetal i humida. Vaig entrar al Jeep veient-lo desaparèixer - una ombra en la nit fosca- amb la sensació que era ell qui m'havia pres el pèl.

  Després, quan estàvem a punt d'arribar a Sumbe, el llangardaix començà a riure. Sé que sembla estrany, però és veritat: Leopoldino reia. No reia exactament com una persona, és clar, reia com una persona que imita un llangardaix, però reia. Eren rialles seques, cíniques, que s'instal·laven dintre el vehicle d'una manera intimidadora. Vaig sentir-les i no em feien cap gràcia. El meu amic, que conduïa el cotxe, es va posar encara més inquiet:

  -De què riu aquesta bèstia?

  Vaig arronsar les espatlles (com havia fet el vell). I jo què podia saber, potser reia per res, com els bojos. Vaig dir-li que els llangardaixos d'aquella espècie es comuniquen entre ells amb rialles mentre prenen el sol. El meu amic però tenia una altra opinió:

  - No! -digué-. És obvi que se'n riu de nosaltres!...

Aquella suposició va instal·lar la desconfiança dins el vehicle. Vaig obrir la caixa de sabates on guardava en Leopoldino i el vaig col·locar davant nostre, sobre el quadre de comandament. Els seus ulls eren molt antics. Tot ell era molt antic. Tots tres ens observàvem en silenci. Leopoldino tenia una mirada desafiant, potser una mica arrogant, però no connotava ni el més mínim punt d'ironia.

  Vaig provar de tranquil·litzar el meu amic:

  - Els papagais riuen, fins i tot parlen, però el seu riure o el que diuen no té cap significat. Els rèptils són parents de les aus, perquè no hi pot haver llangardaixos capaços d'imitar el riure dels humans?

El meu amic començava a posar-se nerviós:

  - No m'enredis! Sé molt bé quan un llangardaix se'n riu de mi...

  Vist d'aquella manera, el tema ja era un assumpte personal. Una riallada pot ser mil vegades més punyent que el pitjor dels insults. D'altra banda el riure de Leopoldino deixava el camp obert a qualsevol especulació: podia estar rient de la nostra lletjor humana (pels rèptils devem ser molt lletjos); podia estar rient de l'estupidesa de dos individus que compren un llangardaix a la carretera Luanda-Sumbe per cinc milions de Kwanzes; o potser sabia alguna cosa (de nosaltres) que seria preferible que ningú sabés (ni tan sols la nostra consciència). Vaig dir això només per fer conversa, però el meu amic es va posar molt seriós:

  - Deu ser per allò amb l'Ana -murmurà sòbriament- aquesta bèstia maleïda sap massa coses.

  Jo ignorava què havia passat entre ell i l'Ana; ni tan sols sabia qui era l'Ana, però vaig pensar que era millor callar. Devia haver passat alguna cosa d'un ridícul espantós. Si m'ho hagués explicat potser no hagués pogut contenir el riure. I si hagués rigut, tal com estaven les coses, hagués estat la fi de la nostra amistat.

  - El més greu del cas encara no t'ho he explicat -vaig confessar-, segons el vell també pot parlar.

  - Parla? Aquesta bèstia parla?! No, això ja passa de mida!...

Va estacionar el cotxe al voral de la carretera, sense apagar els llums va baixar a terra. A la mà dreta portava una pistola.

  - Executaré aquest malparit!...

  Era la primera vegada que el veia amb una arma. Vaig sortir del cotxe d'una revolada:

  - Tu no faràs res. El llangardaix és meu.
  Em va mirar i vaig comprendre que no estava per jocs. El meu amic havia estat a la guerra. Dos anys a la batalla de Cuito Cuanavale.

- El llangardaix és meu -vaig dir-, deixa'm arreglar-ho a mi.

  Vaig prendre-li la pistola de la mà, vaig agafar la caixa de sabates i vaig endinsar-me uns metres dins el matoll. Els fars dels vehicle il·luminaven l'herba seca, els cactus alts, l'ample contorn d'un baobab. En la immensa nit, límpida, estrellada, només se sentia el cant persistent d'un grill. Vaig col·locar la caixa a terra, vaig apuntar i vaig disparar tres trets. Quan l'eco de l'últim tret es dispersà es va fer un silenci esplèndid. Llavors, sobtadament, una ràfega de metralladora, a la meva esquerra, ensordí la nit sencera. Per un instant vaig quedar paralitzat de terror i sense pensar-m'ho vaig girar corrent cap al Jeep. Darrera meu, per sobre del soroll del tiroteig, vaig distingir clarament la riallada seca de Leopoldino.

El meu company ja era al volant:

  - Afanya't noi, quina mala sort, sembla que hagi començat la guerra.

Mentre ens submergíem apressadament en la nit, amb els llums apagats, es va girar cap a mi:

  - Has matat la bèstia?

  Vaig contestar amb un grunyit. Només desitjava sortir d'allà.

  - S'havia de fer -digué el meu amic, i el seu somriure va brillar en l'obscuritat-. El paio sabia massa!...


José Eduardo Agualusa, Fronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988

Traducció més o menys lliure del portugués de Pep Serrat

El pelegrí de Tossa

Avui, com fa més de cinc-cents anys el dia de sant Sebastià, ha passat el Pelegrí de Tossa per Riudarenes. L'hem anat a esperar amb les nenes, que era la primera vegada que el veien.

Ens han dit que l'acompanyaven unes mil set-centes persones. Hi havia bastants descalços que han passat primer, després a les cinc i poc ha passat el pare pelegrí seguit de la resta de gent. Alguns han donat petxines a les nenes.

Quan érem petits ens agradava que passés perquè plegàvem abans de l'escola. Als catorze anys vam anar a acompanyar-lo, com aquell que va a una marxa popular. No és però un marxa perquè no pots anar al teu ritme i vagis més endavant o més enrere hi ha gent resant i resant el rosari. Va ser una bona experiència.