José Eduardo Agualusa
No
m'agraden ni els aeroports ni els avions. No és pas que tingui por
de volar. Tinc por, això sí, de l'aparell policíac. Per altra
banda, m'incomoda la idea de seure'm durant sis hores, de vegades
més, al costat d'un desconegut.
La
gent em mira, s'adonen del meu silenci concentrat i pensen que estic
esporuguit. Sempre hi ha aquells que volen donar-me conversa. Fou
això el que em va passar en aquell vol Luanda-Lisboa. El meu veí
era alt, prim, sec i flexible com un arbust, tenia aquell to solemne
que els capellans aprenen al seminari.
-
Es la primera vegada que agafa l'avió?
Sabia
que em preguntaria això. Ho pregunten sempre. Vaig girar la cara
fent veure que era sord. Al contrari del que seria d'esperar la meva
antipatia no el va desanimar. M'explicà que havia passat pel
seminari de Luanda (bingo!), fins que va ser expulsat per conducta
immoral. Tenia ganes de preguntar-li què entenia ell per conducta
immoral, però això hagués trencat el meu principi i vaig continuar
mut. Sebastiaõ
-es deia Sebastiaõ- continuà
la seva història. Un cop expulsat del seminari va treballar un temps
en una agència funerària. Fent aquesta feina va conèixer moltes
vídues. Utilitzava el verb conèixer en el sentit bíblic:
-
Vaig conèixer moltes vídues – em digué amb un somriure
còmplice-, les coneixia, Déu sap que les coneixia bé.
En
vaig conèixer una particularment bé. El fill de la vídua no li va
agradar gens aquella coneixença tan íntima.
-
Per desgràcia -continuà en Sebastiaõ-
l'individu en qüestió era inspector de policia i aviat s'enemistà
amb mi, això va ser el principi de la meva ruïna. Jo, que mai
m'havia posat en coses de política, la meva vida depenia només de
la mort dels altres, vaig ser d'un dia per l'altre acusat per rumors
d'intrigues que em relacionaven amb terroristes.
Previngut
per la vídua que el volien detenir, Sebastiaõ
va fugir cap al Congo i allà durant deu anys va fer una mica de tot:
-
Vaig fer de taxista, sabater, porter de la discoteca d'un portuguès,
vaig fer fins i tot de capellà -digué això mirant-me de biaix-. A
més, també vaig aprendre coses, altres arts, se'n faria creus dels
misteris del món.
La
frase, llançada així, sobre els núvols, a nou-cents quilòmetres
per hora, em va despertar la curiositat. Vaig esperar que continués.
Sebastiaõ,
per contra, tancà els ulls, creuà els braços i no digué res més.
Vaig esperar fins que la curiositat es va fer insuportable:
-
I llavors? Què és el que va aprendre?
Silenci.
Sebastiaõ
dormia.
Es
va despertar dues hores més tard, s'estirà, va fer petar els dits i
s'aixecà demanant permís per passar. Vaig veure que anava cap al
lavabo, cerimoniós, fúnebre, com algú que es prepara per
agenollar-se en un confessionari. Em vaig adormir. No devia haver
dormit gaire. Recordo que em va despertar un enrenou de moltes veus.
Venia de davant, de la primera classe, i anava creixent cap a
nosaltres. Vaig pensar que devia ser un borratxo, una discussió
entre beguts, alguna cosa per l'estil. Tot seguit va passar una
hostessa corrent. Algunes persones s'aixecaven per veure què
passava, se sentien crits i la mateixa hostessa va reaparèixer
enfadada obligant a tothom a tornar a seure al seu lloc. Darrera meu
una dona començà a resar.
La
veu del comandant, suau i seductora com la d'un venedor de perfums,
restituí per uns moments l'ordre perdut:
-
Senyors passatgers, cordin-se els cinturons i mantinguin la calma.
Per raons tècniques farem una breu escala a Dakar. Aterrarem d'aquí
a vint-i-cinc minuts.
-
És una cobra! - assegurava un jove amb el cap completament rapat, el
crani lluminós cobert de suor - . Han trobat una cobra a primera
classe.
La
notícia va córrer, es va inflar i en pocs minuts ja hi havien
diverses versions:
-
Té ales!...
-
Ales?! Qui té ales?...
-
La cobra! La cobra té ales!
Darrera
meu la senyora resava en llatí. El cap-pelat desaparegué en
direcció a primera classe tornant, radiant, al cap de poc:
-
Ja sé què passa – digué-, la cobra, finalment, és un bruixot
del Zaire.
Vaig
suggerir una versió menys fantàstica: una cobra, probablement
transportada en un sac per un passatger zairenc (a la República
Democràtica del Congo es mengen les cobres), hauria aconseguit
escapar-se apareixent a primera classe. Ningú em va escoltar. A
Luanda se senten sovint històries de bruixots zairencs que es
transformen en cobres per matar persones. Hi hagué fins i tot el cas
d'un cocodril que aparegué en una barriada, en plena estació seca,
i lluny, molt lluny, de qualsevol riu o llac. La gent el va matar a
trets: va resultar ser un bruixot.
Vam
aterrar en un clima proper a la histèria. Les hostesses ens van fer
sortir de l'aparell quasi a empentes i ens reuniren en una sala
minúscula que desprenia una pudor de suor i orina que t'arribava a
l'ànima. Vaig buscar en Sebastiaõ, havia desaparegut. Vaig
tornar-lo a veure unes hores més tard quan tornàvem als nostres
llocs de l'avió. Estava dempeus, sota el sol envoltat per un cordó
policial.
-
Ha vist? - digué el calb-. És el bruixot!
Sebastiaõ
es girà i els nostres ulls es van trobar, em va saludar amb una lleu
inclinació de cap. Vaig ignorar-lo. No em feia cap gràcia que es
pensessin que el coneixia-
Déu
meu, una serp amb ales! Qui ho hagués dit, quins misteris que amaga
la vida.
José Eduardo Agualusa, Fronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988
Traducció de Pep Serrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada