Com moltes criatures terrestres, desitjava
imitar el vol flemàtic dels ocells.
No era pas, t'ho asseguro, la frisança
d'Ícar, el jove emmetzinat de sol,
sinó el simple deliri primigeni
per les coses aèries. Després de rumiar-ho
vaig descartar els biplans. També els ultralleugers
malgrat el nom alat: no em refiava
de la llei dels fluids que els sostenia.
D'altra part no volia vagar a mercè dels vents
dins la cistella breu d'un aeròstat.
Vaig triar l'ala delta i, assenyat,
vaig instruir-me primer sobre l'índole
misteriosa i lleu de l'atmosfera.
Esbrinava la seva efervescència,
la seva consistència dubtosa,
i, finalment -el cor penjat de l'ala,
el baf potent del vent tibant la vela-,
vaig volar, sumptuós, per districtes ingràvids,
pels paradisos dels somnis lleugers.
Però va durar poc:l'aire, inconstant,
perdé l'alè i es va pansir la lona.
La terra venjativa m'esperava
i, amb tot el seu furor gravitatori,
va estavellar l'estructura d'insecte
i una altra de les meves poques vides.
No morim pas, ja ho veus, de mica en mica;
morim a batzegades, a cops de consciència
de la nostra natura terrenal.
QUIM ESPAÑOL
Ultralleugers (Premi Carles Riba 1994)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada