només passava...

Hi ha històries tan reals que semblen inventades

Manoel Barros a Livro sobre o Nada

Riure perillós

(Carretera Luanda-Sumbe, Angola)

Va ser quan va parar el Jeep que els vaig veure. Eren allà, al marge de la carretera, mig amagats pel brogit del crepuscle -el vell amb els seus llangardaixos. Eren llangardaixos enormes, tenien el coll arrugat com el del vell i els seus mateixos ulls petits i misteriosos. S'adonà del meu interès i va dir un preu:

-Cinc milions, papa. Cada un.

Em va semblar un preu just. Valia la pena regatejar.

- Cinc milions?! Valdrien cinc milions si parlessin...

El vell em va mirar molt seriós:

- Parlar parlen poc, si, papa. Però riuen molt.

Riuen, els llangardaixos?! Riuen de què? El vell va arronsar les espatlles. No ho sabia. Riuen per res, com els bojos, riuen entre ells quan prenen el sol. Vaig trobar que només per aquesta resposta el vell s'havia guanyat els diners. Li vaig donar els cinc bitllets i els va allisar curosament abans de guardar-los a la butxaca. Després em donà el llangardaix més gran:

- Es diu Leopoldino aquest, és el més llest.

Vaig demanar què menjava. El vell em va explicar que la bèstia s'espavila sola. S'alimenta de mosques , escarbats, mosquits, manté la casa neta d'insectes. Vaig mirar de fer broma:

- A part d'això també podem explicar-li anècdotes, oi?

El vell no em va respondre. Es va inclinar cap als llangardaixos i els digué alguna cosa. Em va semblar que parlava una llengua d'un altre món. Parlava una brisa, una alenada, una remor vegetal i humida. Vaig entrar al Jeep veient-lo desaparèixer - una ombra en la nit fosca- amb la sensació que era ell qui m'havia pres el pèl.

Després, quan estàvem a punt d'arribar a Sumbe, el llangardaix començà a riure. Sé que sembla estrany, però és veritat: Leopoldino reia. No reia exactament com una persona, és clar, reia com una persona que imita un llangardaix, però reia. Eren rialles seques, cíniques, que s'instal·laven dintre el vehicle d'una manera intimidadora. Vaig sentir-les i no em feien cap gràcia. El meu amic, que conduïa el cotxe, es va posar encara més inquiet:

-De què riu aquesta bèstia?

Vaig arronsar les espatlles (com havia fet el vell). I jo què podia saber, potser reia per res, com els bojos. Vaig dir-li que els llangardaixos d'aquella espècie es comuniquen entre ells amb rialles mentre prenen el sol. El meu amic però tenia una altra opinió:

- No! -digué-. És obvi que se'n riu de nosaltres!...

Aquella suposició va instal·lar la desconfiança dins el vehicle. Vaig obrir la caixa de sabates on guardava en Leopoldino i el vaig col·locar davant nostre, sobre el quadre de comandament. Els seus ulls eren molt antics. Tot ell era molt antic. Tots tres ens observàvem en silenci. Leopoldino tenia una mirada desafiant, potser una mica arrogant, però no connotava ni el més mínim punt d'ironia.

Vaig provar de tranquil·litzar el meu amic:

- Els papagais riuen, fins i tot parlen, però el seu riure o el que diuen no té cap significat. Els rèptils són parents de les aus, perquè no hi pot haver llangardaixos capaços d'imitar el riure dels humans?

El meu amic començava a posar-se nerviós:

- No m'enredis! Sé molt bé quan un llangardaix se'n riu de mi...

Vist d'aquella manera, el tema ja era un assumpte personal. Una riallada pot ser mil vegades més punyent que el pitjor dels insults. D'altra banda el riure de Leopoldino deixava el camp obert a qualsevol especulació: podia estar rient de la nostra lletjor humana (pels rèptils devem ser molt lletjos); podia estar rient de l'estupidesa de dos individus que compren un llangardaix a la carretera Luanda-Sumbe per cinc milions de Kwanzes; o potser sabia alguna cosa (de nosaltres) que seria preferible que ningú sabés (ni tan sols la nostra consciència). Vaig dir això només per fer conversa, però el meu amic es va posar molt seriós:

- Deu ser per allò amb l'Ana -murmurà sòbriament- aquesta bèstia maleïda sap massa coses.

Jo ignorava què havia passat entre ell i l'Ana; ni tan sols sabia qui era l'Ana, però vaig pensar que era millor callar. Devia haver passat alguna cosa d'un ridícul espantós. Si m'ho hagués explicat potser no hagués pogut contenir el riure. I si hagués rigut, tal com estaven les coses, hagués estat la fi de la nostra amistat.

- El més greu del cas encara no t'ho he explicat -vaig confessar-, segons el vell també pot parlar.

- Parla? Aquesta bèstia parla?! No, això ja passa de mida!...

Va estacionar el cotxe al voral de la carretera, sense apagar els llums va baixar a terra. A la mà dreta portava una pistola.

- Executaré aquest malparit!...

Era la primera vegada que el veia amb una arma. Vaig sortir del cotxe d'una revolada:

- Tu no faràs res. El llangardaix és meu.
Em va mirar i vaig comprendre que no estava per jocs. El meu amic havia estat a la guerra. Dos anys a la batalla de Cuito Cuanavale.

- El llangardaix és meu -vaig dir-, deixa'm arreglar-ho a mi.

Vaig prendre-li la pistola de la mà, vaig agafar la caixa de sabates i vaig endinsar-me uns metres dins el matoll. Els fars dels vehicle il·luminaven l'herba seca, els cactus alts, l'ample contorn d'un baobab. En la immensa nit, límpida, estrellada, només se sentia el cant persistent d'un grill. Vaig col·locar la caixa a terra, vaig apuntar i vaig disparar tres trets. Quan l'eco de l'últim tret es dispersà es va fer un silenci esplèndid. Llavors, sobtadament, una ràfega de metralladora, a la meva esquerra, ensordí la nit sencera. Per un instant vaig quedar paralitzat de terror i sense pensar-m'ho vaig girar corrent cap al Jeep. Darrera meu, per sobre del soroll del tiroteig, vaig distingir clarament la riallada seca de Leopoldino.

El meu company ja era al volant:

- Afanya't noi, quina mala sort, sembla que hagi començat la guerra.

Mentre ens submergíem apressadament en la nit, amb els llums apagats, es va girar cap a mi:

- Has matat la bèstia?

Vaig contestar amb un grunyit. Només desitjava sortir d'allà.

- S'havia de fer -digué el meu amic, i el seu somriure va brillar en l'obscuritat-. El paio sabia massa!...

José Eduardo Agualusa, Fronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988

Traducció més o menys lliure del portugués de Pep Serrat

Avui, com fa més de cinc-cents anys el dia de sant Sebastià, ha passat el Pelegrí de Tossa per Riudarenes. L'hem anat a esperar amb les nenes, que era la primera vegada que el veien.

Ens han dit que l'acompanyaven unes mil set-centes persones. Hi havia bastants descalços que han passat primer, després a les cinc i poc ha passat el pare pelegrí seguit de la resta de gent. Alguns han donat petxines a les nenes.

Quan érem petits ens agradava que passés perquè plegàvem abans de l'escola. Als catorze anys vam anar a acompanyar-lo, com aquell que va a una marxa popular. No és però un marxa perquè no pots anar al teu ritme i vagis més endavant o més enrere hi ha gent resant i resant el rosari. Va ser una bona experiència.