Prudenci Bertrana i l’entorn de l’Esparra (Caminada literària 2025)

La família de Prudenci Bertrana tenia propietats a l’Esparra, tres finques que Marcelino Bertrana, l’avi de l'escriptor, va comprar l’any 1833. El mas principal de les finques era el Mas Espriu, on el jove Bertrana hi passava els estius immers en plena natura, allà es va apassionar per la caça, els boscos i la gent que hi treballava i hi vivia (carboners, caçadors, peladors de suro…), que ell considerava herois. 

  Aurora Bertrana, la seva filla també escriptora, explica del seu pare: 

“A l’estiu la família Bertrana se n’anava al mas Espriu de l’Esparra. Hi passaven tres mesos llargs.

  En aquells boscos atapeïts d’alzines sureres, propietat del pare, Prudenci, era feliç, plenament, intensament feliç.

···

   Fou allí, en el Mas Espriu i les seves rodalies, on l’infant aprengué de familiaritzar-se amb la naturalesa i amb els homes que hi vivien. Allí aprengués d’estimar-los i de preferir-los.

  Els companys del seu pare, masovers, carboners, llenyataires i peladors de suro, esdevingueren també els seus companys. 

  Escoltava i aprenia llur parla viva i saborosa. Els admirava i els envejava. Si li demanaven quin ofici volia aprendre, contestava, sense vacil·lar: pelador o carboner.”

[Aurora Bertrana i Prudenci Bertrana. Proses bàrbares - Els herois - Una vida. Editorial Vergara. Barcelona. 1965]

 

 Aquesta passió per la natura i la seva gent queda reflectida en la seva novel·la “L’hereu” (1931) i els reculls de contes “Proses bàrbares” (1911) i “Els Herois” (1920) que, en gran part, transcorren en aquest entorn de l’Esparra, magníficament descrit per l’escriptor:  En aquestes obres es poden reconèixer noms i llocs reals. Com és habitual en Prudenci Bertrana, que acostuma a barrejar realitat i ficció, trobem indrets que designa amb un nom manllevat d’un altre lloc o amb un nom fictici, com és el cas de l’Esparra que a “L’hereu” s’anomena Sant Martí de les Serres.  

Proposta d’itinerari Prudenci Bertrana 2025:

1.-  Font de Can Montràs

2.-  Mas Patllari

3.- Riera de l’Esparra

4.- Mas Espriu

1.- La font de can Montràs

La Font de can Montràs queda a uns dos-cents metres de Can Montràs, a la llera del torrent Vilarràs, a mig camí entre Riudarenes i l’Esparra i no lluny d’algun antic camí que anava a Santa Coloma de Farners passant per can Cuní i can Torrent.

La font de can Montràs

 

Actualment la font és seca i en queda un petit dipòsit que quan s’omplia feia rajar per la canella l’aigua que sobreeixia. 

“La Francisca ha sentit defalliment: l'escudella de l'hostal devia ser aigua beneita. Preveient una cosa tal, ella havia encabit en el cabàs dels ous un crostó de pa negre; mes el migjorn i la soleiada l'havien ressecat el mateix que una pedra tosca, i no es deixava pas esbocinar. Perdent una mica de camí, la masovera ha fet cap a la font de can Montràs. Era aquell un tocom plasent cobert de castanyers, rodejat de falgueres, on llauraven els llimacs, dansaven els espiadimonis i brunzien les moscardes. Una impressió desagradable de solitud l'ha corpresa en aquell paratge. En l'aigua de l'escorrall, en el bassiot sota el rajolí del tarut de canya, el pa de la Francisca es remullava a pleret a pleret, quan, sobtadament, s'és presentat en Merla. En Merla era una mena de filisteu, d'ofici serrador, tarambana i enamoradís. De bella arribada, assedegat com un ca, s'és abocat al biot, babejant el crostó de la masovera. Ella, en adonar-se'n, l'empeny indignada, però costa tant de moure aquell tros de bèstia com de moure la roca de Montcorb. Amb el pa a les mans i engolint-se'l entre queixalades i xarrups, la Francisca ha reprès el camí.” “La masovera se’n va al mercat” , Els Herois (1920), Prudenci Bertrana.

2. Can Patllari (Cal Pobric a “L’hereu”)

Can Patllari es troba dalt del coll del turó de can Fesa, a uns tres-cents metres de can Pla, que s’amaga darrere un turonet al costat de llevant - situada a un tirat de bala, com ho descriu Bertrana a “L’hereu”-. 

Actualment, can Patllari està en runes i només en queden mitja paret i quatre pedres embardissades arran del camí. 

Restes de can Patllari (2025)

Ambdós masos -Patllari i Pla- formaven part de les propietats de la família Bertrana. Can Patllari era un mas petit,  “masoveria xica”, “casota”, “caseta”,  “ cabana”, “una casa com un puny”  són diferents qualificatius que Bertrana utilitza per referir-s’hi. 

El patronímic Patllari també dona nom a un turó bessó situat més a l’est. 

A la novel·la L’hereu, Can Pla apareix sota el nom de Can Cuní i Can Patllari sota el nom de Cal Pobric, noms que Bertrana manlleva de dos masos encara existents que es troben a certa distància del lloc. 

Per altra banda, també apareix un Mas Patllari al conte “El Cerdà” (Els herois, 1920), amb unes característiques semblants al que havia estat la masia de can Patllari. 

Trescàrem per caminets esborrats; esfloràrem dreceres relliscoses; seguírem arran d’embardissaments on la fullaraca i els herbeis interiors respiraven encara l’escalf acumulat en les jornades de sol; creuàrem suredes obsessionants; pujàrem turonets escombrats per un ventijol subtil; barranquejàrem entre la indecisió de la llum morent, i, negra nit arribàrem a la masoveria xica. Era poca cosa més que una cabana situada en un collet, a recés d’un turó pedregós i eixorc.  …   A un tret de bala darrera el turó hi havia el mas Patllari. … Prudenci Bertrana.”El cerdà”. Els herois (1920)

Cal Pobric era més a prop de ca l'Aspriu que el Molí. S'arraulia amb honors de cabana sota una margenada de suros revellits, als flancs d'un dels turons més eixorcs i enlairats de la contrada. Les seves parets mal rebatudes deixaven albirar la pedra negra, volcànica, de què eren fetes. La porta de roure, menjada pels anys i per les pluges, mostrava les fibres i els nusos de la fusta en relleu i li mancava un bon tros per arribar al llindar, tant que, un cop tancada, els gossos hi passaven per sota. A guisa d'amulet, aquesta porta ostentava una flor de carlina i unes potes d'esparver encreuades. Els brancals eren bastits de totxos, alguns descantellats i d'altres convertits en un regal de pols roja. A dalt, sota mateix del ràfec de la teulada, s'obria una mala finestra, la qual finestra indicava l'existència d'un estatge on els estadants devien tocar les bigues amb el cap. Mateix que la porta, l'emmarcaven rajols vermells. Diria's que era un ull de parpelles sangonoses que esguardava els forasters tristament. … Prudenci Bertrana. L’hereu (1931) - Capítol V

3.- La riera de l’Esparra (“Ricastell”) 

Riera de l'Esparra

La riera de l’Esparra passa a uns dos-cents metres per sota ca l’Espriu, a la novel·la “L’hereu” apareix com a Ricastell, i així s’anomenava a l’època, en l’escriptura de compra i venda de l’any 1833 diu: 

“, compresa una casa petita dita lo Mas Patllari que està situada á la afrontació de tramontana de la mateixa pessa, part cultiva y de tiras, part padrosa y de regadiu, part plantada de alsinas y la major part de suros, la qual extensió de terra se troba á la part de ponent de la Casa de dit nostre Mas Colomer y se exten de solixent á ponent desde la afrontació del Mas Metge á la del Mas Masferrer, y de ponent á tramontana desde la riera anomenada Ricastell vulgarment de La Esparra fins als honors de Francesch Cuní de Riudarenes…”

Rosa Maria Congost. “La vertadera història de l’hereu Bertrana”

El capítol III de “L’hereu” és dedicat a la riera, a més de descriure el paisatge, relata com Innocenci, el jove protagonista, descobreix la riera i, juntament amb el fill del masover, hi pesquen barbs,anguiles i granotes. 

Un jorn, recorrent les andrones del mas, enlleït i somniador, trobà un lloc deliciós: la riera.    Calia seguir un tirat de camí descobert, ple de sol, en ràpida davallada per un gran xaragall, gairebé un trencacolls; però, un cop éreu a baix, el cos i l’esperit es revenien i s’amaraven de pau i de dolcesa.    Hi havia marges amples, ombrejats, atapeïts d’herba blana; arenys suaus, planers i humits; còdols de totes dimensions i colors; rabeigs de guixes ambressines; embassaments abrigats de fronda, somoguts per generacions de peixos minúsculs i capgrossos, i un petit corrent cristal·lí, que feia torterols d’una riba a l’altra. El perfum de xuclamel i de vidiella saturava l’aire fresc que circulava per aquells paratges.  Prudenci Bertrana. L’hereu (1931) - Capítol III

4.- Ca l’Espriu de l’Esparra (Mas Aspriu de Sant Martí de les Serres a “L’hereu”)

 

Mas Espriu

A la novel·la “L’hereu”, el mas Espriu apareix com a Mas Aspriu, i Sant Martí de les Serres és el nom que dona a l’Esparra. El topònim del mas també dona nom a Innocenci Aspriu, l’alter ego de l’autor a la trilogia “Entre el cel i la terra”.

Ca l’Espriu era el mas principal de les propietats dels Bertrana, era una casa de menestral (pagesia petita) que anteriorment havia format part de la casa pairal mas Colomer (“Mas Sunyer” a “L’hereu”).  

Aviat els ulls del noi es desviaven d’aquell indret i s’enfilaven joiosos pels turons, les masies i els conreus dels voltant. A mà esquerra, damunt d’un aulet esponerós, Mas Torreies li mostrava la seva negrosa i rústega però simpàtica faç entremig d’un suro gegantí i uns pallers. Amb la gran porta adovellada oberta de bat a bat i les dues finestres simètriques situades al cim de banda a banda, semblava esguardar-lo amb badoqueria. Més ençà Mas Metge, rodejat de magraners i amb el brocal de pou emblanquinat i la seva teulada roja, s’albirava de flanc, amb dues inexpressives obertures com dues espitlleres. I darrere mateix de la casa d’Innocenci hi havia Mas Sunyer, una d’aqueixes masoveries d’aspecte opulent, grandioses i emblanquinades, amb una entrada espaiosa, amb un rellotge de sol pintat de nou, amb llorers i saüquers que ombrejaven el porxo i les pallisses i, davant de la façana, un xiprer de soca llarga i de copa erecta, fina com un pinzell aquarel·la. La casa d'Innocenci s’encongia humil, revellida i bruna sota mas Sunyer.    Del terraplè de l’era d'aquest últim mas estant i al fons d’una margenada gairebé vertical, plena de pites i de rebrolls de lledoner, era vistent la teulada de l’altre i la paret de la tàpia del darrere, on les pluges obrien còrrecs i esvorancs en els indrets no protegits per l'heura.  Prudenci Bertrana. L’hereu (1931) - Capítol I

 

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ruta-prudenci-bertrana-itinerari-2025-199892376

IMATGES DE LA RUTA FETA EL DIA 2 DE MAIG DE 2025

Bon dia

 Avui, 29 d'abril de l'any 2022 no sé ben bé què ha passat amb el meu bloc. 

Bé, haurem d'investigar

Americanah

Tinc un extens llistat de llibres pendents. Cada vegada que trobo un llibre interessant en deso la imatge en una carpeta del mòbil i així anar fent una llista de llibres que no tindré mai temps de llegir. Quan n'acabo un, miro la llista i trio segons bufa el vent, a vegades perquè és una temàtica que continua el que acabo de llegir, altres perquè me n'han parlat recentment i ja el tenia de cap, altres per atzar, també perquè el puc agafar en préstec de la biblioteca...

Em vaig decantar per llegir Americanah perquè la seva autora - Chimamanda Ngozi Adichie - dona nom a una aula de l'escola on van meves filles. Aquest curs han anomenat cada aula amb el nom d'una dona remarcable. La Chimamanda és una activista nigeriana assentada als Estats Units que ha escrit diverses novel·les.

Americanah és un llibre molt complet, que es pot rellegir un cop acabada i descobrir nous matisos i percebre detalls que no havies vist. I això és una de les coses que m'ha sorprès d'aquest llibre, la quantitat de detalls, l'autora és una persona molt observadora i escriu des del coneixement directe. Un altre tret que destaca en el llibre és la reivindicació, a través de la protagonista Ifelemu, alter ego d'Adichie, es reivindica l'accent anglès nigerià, el pentinat afro, la manera de vestir, el lloc de la dona a la societat, les persones de raça negra, etc.

La novel·la comença quan Ifelemu es prepara per tornar a Nigèria després de tretze anys d'haver viscut als Estats Units. País on s'ha convertit en una influencer famosa a través del seu blog «Raça o Observacions sobre els negres estatunidencs a càrrec d'una negra no estatunidenca». Aquest títol dona pistes d'una temàtica recurrent en el llibre. Un fet curiós és que a Nigèria mai havia sentit que era negra, allà tothom ho és i no va ser fins que va arribar als Estats Units que va veure que hi havia gent que la tractava diferent pel fet de ser negra.

Però la novel·la, tot i que explica i qüestiona moltes actituds racistes, no se centra en això. A partir d'aquest retorn els següents capítols se situen en el passat d'estudiant a Nigèria i es va desgranant totes les vivències d'abans, durant i immediatament després de l'estada alsEstats Units.

L'altre protagonista important és l'Obinze, el seu xicot de l'època universitària que en aquest primer capítol retroba. Aquest personatge és descrit com una persona íntegre i madura, li podria haver posat algun defecte perquè tot ho fa amb seny, respecte i convicció. O almenys tot li és justificat.

En definitiva, un llibre molt recomanable, molt ben travat on apareixen diferents tipus de relacions de parella i d'amistat amb alguns moments de suspens i de tensió. Una bona lectura.

Maleïts pisos turístics

Volia fer una entrada nova parlant del pis turístic que tinc a sobre però al final he obert un fil al Twitter 

Aquest matí he penjat això a veure si els ciclistes del pis turístic de dalt ho entenen. Ja no pujo a dir res perquè em diran, com sempre, que no fan soroll. 

+ barri, menys pisos turístics

L'edifici té més de cent anys amb cairats de fusta, per gota que es moguin retruny tot l'edifici i aquests l'utilitzen com a gimnàs.

Fa un any i mig que ha muntat un pis turístic a sobre del meu. Jo hi estic de lloguer i quan vaig entrar al pis dalt hi havia estudiants, uns estudiants, dintre de tot, força moderats, organitzaven la seva festa cada dos o tres mesos, aquella nit no dormies però la resta de l'any eren prou discrets.

Quan van marxar els estudiants em vaig trobar el propietari a les escales pensant que era el nou llogater, al parlar amb ell em va dir que ja ho tenia llogat, que faria un pis turístic i que si pogués també compraria el pis on estava jo, però no li volien vendre, literal.

Això sí tot molt legal, segons ell, està tot declarat i informen de les persones que venen als mossos. El pis surt a airbnb.

El propietari i la seva dona, són qui s'encarreguen de tot, de la neteja i d'acompanyar als turistes.. Fan pinta d'estar jubilats i han trobat el seu manà particular. 

Venen turistes de tot tipus, no saps mai si tindràs un premi Nobel o un mafiós rus de veí. N'hi ha que ni els sents i n'hi ha que no paren de fer soroll. Quina mania té alguna gent de caminar amb els talons.

Ara ja no pujo a queixar-me, ves a saber qui puc trobar. Algun cop que ho havia fet i et diuen que no fan soroll. toca aguantar, perquè normalment no hi estan més de dos dies, Girona dona per poc. Excepte els ciclistes que travessen el planeta per venir a fer el seu entrenament.

A part del soroll em donen altres alegries com penjar roba molla que goteja i mulla la meva, alguna cigarreta al balcó, una em va cremar una pijama que tenia estès. Tot dintre de la normalitat.

Ja no dic res, un cop que em vaig trobar el propietari a les escales i em vaig queixar d'uns que van tornar a les tres de matinada borratxos entre setmana, se'm va posar a la defensiva i va contestar que era mentida.

Va afirmar que la gent que venia era molt bona gent i que els veïns de l'edifici érem tots uns mal educats. Un altre argument era que podria ser pitjor, que podria ser un pis ocupat. El poc que he tractat aquest home m'ha semblat una persona molt arrogant, sort que ja no viu a l'edifici.

És normal que digui que els turistes que venen són bones persones, aquests que hi ha ara, en els cinc dies que porten aquí dalt ja han pagat més que el que jo pago al mes. No estima els turistes, estima els seus diners.

Respecto molt que facin el seu negoci per tenir una jubilació daurada, que la gaudeixin, però crec que això s'hauria de regular. D'entrada s'hauria de demanar a la comunitat de veïns si hi està d'acord.

També s'hauria de limitar el nombre de pisos que hi ha. Els pisos turístics són un llamí que es carregarà el barri vell. Suposo que a l'ajuntament li van molt bé aquests calerons de les taxes que deuen pagar.

Un company de la feina buscava pis al centre i al final ha hagut d'anar a un barri més perifèric. Cada vegada hi haurà menys famílies i més pisos turístics. D'aquí pocs anys el barri vell de Girona serà dels turistes, un parc temàtic.

9 del vespre d'un diumenge, truc truc truc, truc truc truc... algú pensa que si pujo pararan? 

We crossed the planet and we pay our money, are you joking?

Més barri i menys pisos turístics

#Girona

Inici del final de l'inici

Llegeixo un article que explica que hi ha una editorial amb nom de vent grec a la comarca, publiquen obres d'autors novells i no tan novells, consolidats. Aprofitant que aquests dies he conegut una persona inspiradora que de ben segur farà canviar el rumb de la meva diguem-ne etereïtat – que no ho esguerri la distància- aniré a visitar-la, l'editorial, per saber quan costaria publicar la meva novel·la. De fet encara no sé si serà una novel·la o un recull de contes... bé podria ser una novel·la constituïda dels diferents contes que encara no he escrit. De fet només tinc quatre apunts escampats. O sigui que res.

#microconte

#EmulantPereCalders

#unespaiperescriure

Les que esperen

Celles qui attendent

Fatou Diome

"Les que esperen" és una novel·la que enfoca l'emigració des del punt de vista de les dones que es queden al país d'origen. Les mares i les dones que pateixen l'absència, sovint sense notícies dels que han marxat cap a Europa, sense saber -a vegades- quina vida porten o si son vius.

La trama es desenvolupa, bàsicament, en dues famílies que viuen en un poble de pescadors situat en una illa del delta del riu Saloum,  al Senegal, prop d'on la fundació Lluís Llach hi té un projecte per evitar que els joves no hagin de llançar-se a la mar a buscar el Dorado europeu.

Un llibre interessant també per conèixer el dia a dia de les famílies senegaleses i sobretot el paper de les dones. Podem veure com tot i la discriminació i minorització que suporten en l'entorn patriarcal n de pobresa, poligàmia, pressió social, etc. en què [sobre]viue, són el pal de paller de les famílies, de la societat. Són les que s'encarreguen dels fills, d'anar buscar llenya, aigua o menjar quan no n'hi ha.

A més de donar-nos una visió poc habitual del que suposa el fenomen de l'emigració també hi ha un punt reivindicatiu, per exemple quan es qüestiona la hipocresia dels països europeus:

«Ens adormen a cops d'ajuda humanitària; cal despertar-se, adonar-se que Occident no té cap interès en que l'Àfrica es desenvolupi ja que perdria el seu planter de mà d'obra barata. Per altra banda, si vol conservar el seu pes enfront els Estats Units i la Xina, Europa necessita una Àfrica vassalla. Si bé geogràfica i econòmicament els països africans pesen poc a la taula de negociacions internacionals, la seva veu permet a Europa participar a la partida d'escacs mundial. Així, els països europeus els interessa mantenir una Àfrica en un mínim funcionament, el suficient per disposar de les seves matèries primeres i els seus joves forçats a l'emigració, tan necessària per la supervivència d'un continent envellit amb una demografia moribunda.»

Fatou Diome és una bona escriptora però també és una activista convençuda que planta cara als plantejaments racistes del Front Nacional francès.

El llibre també es pot trobar en castellà a l'editorial El Aleph amb el títol de "Las que aguardan"

Baobab

Dijous d'aquesta setmana vaig estar al Vallès Occidental. Podia haver anat a dinar aquelles mandonguilles sueques de l'Ikea de Sabadell per 4 € tan... daixonses, però vaig anar a menjar un entrepà al bar Baobab de Sant Cugat.

Il·lustració de Laure Fournier

Una llegenda diu que fa molts i molts anys quan els déus i deesses creaven la terra, un dia van concebre un arbre que parlava que van anomenar Baobab. El baobab parlava molt, molt i molt, massa. Parlava només per queixar-se, que tinc fred, que si tinc set, aquest sòl no m'agrada, fa fred, vull ser més alt, vull això, vull allò... parlava tant i tant que va fer enfadar els déus. Aquests van decidir capgirar-lo i d'aquesta manera no sentir-lo més. 

Aquesta història, més o menys variada, vol explicar el fet curiós dels baobabs que quan perden les fulles, durant l'època seca, sembla que tinguin arrels en comptes de branques.

Hi ha 8 espècies diferents de baobabs, la més coneguda és l'Adansonia digitata que creix a l'Àfrica. De les altres espècies, 6 estan a l'Illa de Madagascar i una, la més petita i desconeguda, a Austràlia. 

Baobab de l'illa de Goré, Senegal. Any 2000

El Baobab té una fusta de mala qualitat, una fusta que no és apreciada per fer talles, mobles, carbó, foc... però en canvi del baobab se n'aprofita tota la resta de l'arbre.

De l'escorça esfilagarsada se'n fan cordes, això fa que a vegades en vegin baobabs amb una forma estranya a la base de la tija. 

Les fulles, que porten ferro i tenen propietats digestives, s'utilitzen a la cuina. Es poden agafar verdes i fer-ne una sopa o utilitzar-les com espinacs o es poden fer assecar i fer una salsa, una salsa saborosa que al Senegal anomenen «lalo» i sol condimentar el cuscús de mill. 

Les flors són espectaculars, a mi em recorden a les magnòlies. Diuen que es poden utilitzar també a la cuina. També són interessant com a decoració.

Del fruit, anomenat «pa de mico», se'n fa un suc que al Senegal en diuen «bui». El pa de mico és una mena de coco que a l'interior té unes llavors blanques flonges.

Passo una recepta per fer el suc de baobab:

Suc de BAOBAB

Llavors del fruit del baobab

Ingredients:

• 5 bosses del fruit (sempre les fan de diferents mides...)
• sucre (al gust de cada cuiner, en solen posar molt)
• 2 iogurts naturals
• Aroma, tipus essència d'azahar (o aigua d'azahar)
• Crema de llet per muntar

Preparació:

1. S'esbandeix el baobab per treure-li la pols que hi pugui haver, suaument per no carregar-nos els fruits
2. Es posa el baobab en un recipient amb uns dos litres d'aigua i es deixa reposar una mitja hora.
3. Un cop macerat, es remou i es barreja bé la mescla que s'haurà inflat
4. Es cola el líquid resultant i es retiren els sòlids (les granes, fils, etc.) ( Per aprofitar el que queda del sòlid es torna a posar una mica més d'aigua i es torna a colar)
5. Es liqua el iogurt removent-lo amb una cullera i després es barreja amb la mescla removent suaument. Si queda molt concentrat s'afegeix aigua al gust.
6. S'afegeix la crema de llet a poc a poc
7. S'afegeix el sucre
8. S'afegeix l'aroma al gust del consumidor
9. Es recomana tornar a colar el líquid i servir-lo ben fresc

Bàsicament és això, quan es té pràctica cadascú pot posar la seva nota personal afegint més d'un ingredient més que un altre, o sobretot el tipus d'aroma: un puntet de nèctar de guaiaba, fruit de la passió, maduixa, aigua de roses, etc.

El fruit de Baobab es pot trobar a les típiques botigues africanes que solen ser regentades per persones de Guinea Konacky o Gàmbia, almenys les que jo conec a Salt.

L'ombra del baobab és sovint un lloc de trobada, i sigui on es reuneixen per tractar els diferents temes del dia a dia (l'arbre de les paraules). A més el baobab té unes arrugues de vell elefant que fa que s'hi puguin amagar coses, refugi perfecte per alguns fetitxes místics. També diuen que alguns alberguen un geni. Sigui cert o no, quan veus un arbre imponent d'aquests et dona la sensació que té ànima. Que hi ha alguna cosa de sagrada en ell.

Baobab a la dreta. País Dogon, Mali. Any 1998.

Totes aquestes característiques fan que sigui un arbre respectat i que molts arribin a centenaris i agafin dimensions colossals.

És l'arbre que va fascinar a Antoine Saint-Exupéry, l'escriptor francès que per la seva condició de pilot coneixia molt bé l'Àfrica occidental i que va fer aparèixer els baobabs al llibre «El petit príncep». 

No és estrany doncs que el nom de Baobab s'utilitzi per donar nom a tot tipus d'entitats: botigues, grup de música, restaurants, centres socials, associacions.... i segur que en la majoria de casos hi ha una història darrera que justifica la tria d'aquest nom. 

Doncs dijous passat vaig anar al Baobab de Sant Cugat. Era dia de mercat i vaig un tomb pel centre. Vaig poder visitar el magnífic claustre del monestir amb els seus capitells que volen una visita amb calma. També em va agradar molt el mercat central, ubicat en un edifici modernista. Aquest mercat, que anomenen gastronòmic, és petit i barreja locals de restauració amb locals de venda de productes, això i la seva arquitectura modernista li donen un aire animat i agradable.

Sant Cugat és una ciutat amable, vaig aparcar a la zona del parc de can Vernet, que està a pocs minuts de la plaça Octavià, el rovell de l'ou de la població.

El centre de Sant Cugat és ordenat i combina edificis antics i emblemàtics amb els de nova construcció, és ordenat i amb encant. Hi ha tot tipus d'ofertes gastronòmiques molt interessants de diferents llocs. Jo però tenia molt clar on aniria a menjar: al bar Baobab, carrer major número 18.

Bar Baobab, carrer Major 18 de Sant Cugat del Vallès

I, com vaig anar a parar en aquest baobab? Doncs, després de llegir el llibre «Un dia tornaré a Koundara» de Monserrat Salvador, que en la seva presentació personal diu que ara comparteix un Baobab a Sant Cugat, o una cosa així, no ho recordo bé. Vaig escriure «Baobab Sant Cugat» al cercador de Google, clic et voilà… vaig trobar moltes referències que em portaven al bar Baobab que era regentat per l'Halassane. No calia ser un Sherlock Holmes per lligar caps i acabar de conèixer la història que segueix el llibre de la Montserrat.

Veient les informacions que surten a Internet, l'Halassane és una persona molt integrada i estimada a l'entorn de Sant Cugat del Vallès. Porta aquest petit bar, especialitzat en entrepans. A mi em va recomanar l'entrepà Baobab a base de formatge, pernil, tomata, maionesa... que et serveix amb un punt d'orenga i pa cruixent deliciós. Em va agradar molt.

L'entrepà Baobab de l'Halassane.

Durant l'estona que hi vaig estar menjant i prenent un te, vaig veure la bona sintonia de l'Halassane amb els clients, basada en el bon humor, també vaig veure que és una persona que sap escoltar i que li agrada la conversa i fer broma. M'hagués agradat molt poder-hi parlar una estona però el vaig veure enfeinat i no el vaig voler torbar.

Un matí ben aprofitat, a part de la visita a l'Ikea on sempre acabes comprant coses fora de la llista...