dimecres, 19 de gener del 2011

Germà bessó


Tinc un germà bessó. No ho dic en sentit figurat, espiritual o imaginari. És real.

Tenir un germà bessó vol dir:

compartir durant nou mesos la profunditat oceànica de la mare,

vestir tretze anys la mateixa roba,

aprendre a caminar abans d'hora, després de veure l'altre fer-ho,

sentir mil i una vegades (odioses) comparacions semblants,

començar a viatjar sols, un per l'altre més uns altres, des dels quinze anys,

saber que, per més lluny que estiguis, hi ha algú altre que el dinou de gener també fa anys

i moltes i moltes altres coses banals, amagades o íntimes.








Amb l'Albert avui no ens hem regalat res però hem anat a dinar plegats.

El món és gran, tot es complica i cada vegada ens veiem menys...


Després, al vespre, la Mariama m'ha fet bufar i posar una corona. Dos anys i ja mana...


dilluns, 10 de gener del 2011

Dies de Nadal

Aquest any m'ha semblat veure menys riuades de gent abocades a la compra. Potser per aquests núvols de crisi que ho emboiren tot, potser perquè, una mica, també m'he deixat endur per la corrent i des de dins no es veu el bosc.

Mai m'han acabat d'agradar les festes de Nadal. Per alguna raó que no acabo d'entendre, des de fa anys em semblen dies de malastrugança.

Això de celebrar les festes assenyalades (senyalades per algú altre) no està fet per mi, no m'acaba de convèncer, quan he pogut me n'he escapolit. Ara, amb les nenes, impossible:

Dinar de Nadal en família, fer cagar el tió, donar menjar al tió un mes abans, comprar un tió amb ulls, nas i barretina per trenta euros, dinar de Sant Esteve en família, comprar regals unes setmanes abans, deixar de comprar coses per esperar comprar-les per Nadal, comprar els últims detalls la mateixa nit de reis, comprar un fanalet per anar a esperar els reis, anar a portar la carta al patge reial, parlar amb altres pares i mares que també esperen al nen que fa cua, fer una carta als reis amb dibuixos, anar al parc infantil de Nadal, proposar-se fer consum responsable (raonable) i acabar comprant regals repetits i inútils, programar menjar normal -menys- per acabar augmentant el volum de panxa, anar a sopar a un restaurant mexicà percelebrar la prohibició de fumar, menjar tres o quatre raïms, no sortir la nit de cap d'any, esperar comprar alguna cosa per rebaixes, anar a Perpinyà a comprar quatre detalls... uff,

[Quien te ha visto y quien te ve] * Veu en off

M'he portat bé però els reis només m'han dut una bossa i una bufanda. “Abans, els reis em portaven mitjons, ara que no porto mitjons ja no em duen res” (Pau Riba dixit)

I encara queden rebaixes...


dilluns, 20 de setembre del 2010

Salsafins de festa major


Tercera setmana de setembre, com cada any comença a refrescar i arriba la festa major de Riudarenes. Aquest any la pluja de divendres i l'ambient enrarit que plana pel poble potser l'han deslluïda una mica. Com diuen els francesos "Il y a de l'électricité dans l'air", i no només per la MAT. Fem com si no passés res, però passa...
Diumenge de festa major toca fer la volta per la fira, portar la nena a les atraccions i seguir la cercavila dels gegants.
Al migdia menjar familiar: pica pica de marisc, canelons, rostit, ànec amb salsafins i rebosteria de can Tuyarro (menja antidieta i contravegetariana)

A poc a poc la famíla va creixent

Els salsafins em recorden la festa major, a casa sempre n'hem menjat només el diumenge de festa major. L'avi els plantava com una mena de ritual, ara ja els comprem bons i pelats.
El salsafí és com un nap de la mida d'una pastanaga ple de fils. Té un gust molt suau -com la sonoritat del seu nom- i és típic de la plana de la Selva, ara sembla que, des de diferents àmbits, el volen promocionar gastronòmicament.

Fa poc que he descobert que també n'hi ha a França. No sé com el cuinen ni si és la mateixa planta o de la mateixa varietat. En tot cas el mot salsafí l'hem manllevat del francès salsifis que al mateix temps l'havia manllevat de l'italià salsefica. Aquest recorregut ens indica que no és una planta tan local com semblaria. La seva etimologia no té res a veure amb salsa fina sinó que ve de la paraula llatina salsifica que ja designava la planta.

El DIEC no accepta la nostra variant salsafí i només apareix com a salsifí, amb i.
A casa es cuinem amb a d'ànec. La mare m'ha passat la recepta:


Ànec amb salsafins

Ingredients:
  • 1 ànec tallat a trossos (preferiblement de pagès i mut)
  • ¾ de kg de salsafins (els de sorrenc són més bons)
  • 1 ceba tallada
  • 1 tomata tallada
  • 12 ametlles
  • 2 cabeces d'alls
  • 1 copa de conyac
  • Oli d'oliva suau
  • Sal

Preparació:
Primer rostim l'ànec. Afegim tres cullerades d'oli en una cassola i comencem a fregir l'ànec trossejat . Si l'ànec no és molt greixós es pot afegir llar. Tot seguit s'hi afegeix el conyac, la ceba trossejada i la cabeça d'alls sencera. Dues hores de xup-xup. Si queda sec es va afegint aigua.

A part, es bullen els salsafins. Es tiren nets i rascats quan l'aigua bull, passats deu minuts es retiren, s'escorren i s'enfarinen. Tot seguit es fregeixen en una paella amb oli d'oliva suau. Es deixen refredar.
Afegim la tomata a l'ànec rostit, quan està cuita retirem la carn i agafem tota la resta i la passem per la batedora (túrmix).
Un cop tot trinxat i barrejat reincorporem a la cassola la salsa (fina) resultant, afegim l'ànec, els salsafins i la picada d'ametlles i all. Es deixa coure tot plegat deu minuts i bon profit.


dimarts, 7 de setembre del 2010

Benvinguda Balbina


Quan faltaven set minuts per les deu del matí la Kady es girava per mirar el rellotge d'una de les sales de parts del Trueta. Després de set hores d'espera, de contraccions i dilatació naixia la Balbina Serrat Balde. La Ruth i quatre noies més l'ajudaven a venir a aquest món.


La Balbina és un bebè tranquil, de moment no plora gaire i dorm molt. Ha nascut pesant tres quilos i tres-cents grams.



dilluns, 16 d’agost del 2010

M'agrada (o no)



-->
Te guste o no
Puede que a ti te guste o puede que no
pero el caso es que tenemos mucho en común.
Bajo un mismo cielo, más o menos azul,
compartimos el aire
y adoramos al sol.

Los dos tenemos el mismo miedo a morir,
idéntica fragilidad,
un corazón,
dos ojos y un sexo similar
y los mismos deseos de amar
y de que alguien nos ame a su vez.

Puede que a ti te guste o puede que no
pero por suerte somos distintos también.
Yo tengo una esposa, tú tienes un harén,
tú cultivas el valle
yo navego la mar.

Tú reniegas en swajili y yo en catalán...
Yo blanco y tú como el betún
y, fíjate,
no sé si me gusta más de ti
lo que te diferencia de mí
o lo que tenemos en común.

Te guste o no
me caes bien por ambas cosas.
Lo común me reconforta,
lo distinto me estimula.

Los dos tenemos el mismo miedo a morir,
idéntica fragilidad,
un corazón,
dos ojos y un sexo similar
y los mismos deseos de amar
y de que alguien nos ame a su vez.

Te guste o no

Joan Manuel Serrat
Ja fa més d'un mes que, per atzar, buscant informació de material didàctic sobre alfabetització vaig descobrir aquesta lletra. Em va encantar.
Reconec que a través de les cançons, en Serrat transmet missatges molt interessants. Idees, com aquesta, que comparteixo, amb les que intento ser conseqüent.
Però,
en Serrat, mai m'ha agradat com canta. Ni el fet d'escriure el cognom de la mateixa manera m'ha fet aturar a escoltar-lo més atentament. No puc.

Vaig adonar-me de la seva llargària viatjant per Sudamèrica, l'any 96. Em va sorprendre com la gent em tractava quan sabien el meu cognom. Recordo la simpatia dels duaners de la frontera entre Chile i Bolívia.

En canvi, des de ben jovenet m'ha agradat molt en Llach. És curiós com de vegades els gustos els fem moure classificant-los en [s]oposats:

  • Stones o Beatles?
  • Te o cafè?
  • Bàsquet o fumbol?
  • Mar o muntanya?
  • Rosses o morenes? (o rossos o morens?)
  • Coca cola o Pepsi?
Etcètera, Etcèteres...

Per sort sempre hi ha llimonades, pèl-roges, planes, xocolata, terceres - o vint-i-sisenes - opcions,
o totes dues
o cap.
Ens agradi o no.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Rosa Freixas Falgueras (1921-2010)


Ahir es va morir l'àvia, la Rossita. La notícia em va trobar al festival de músiques religioses de Girona, estàvem sopant al mercat de cuines del món. Aquesta trucada no em va sorprendre, podia haver arribat qualsevol dia dels últims anys. L'àvia ja en feia més de tres que estava enllitada, et sentia però no et reconeixia, cada dia els meus pares l'havien d'aixecar i asseure-la en un sofà perquè no es llagués, li havien de donar el menjar a la boca com a un bebè.

La ciència mèdica li va poder allargar el rellotge de les constants vitals. Respirava però no vivia. Finalment ahir al vespre, a dos quarts de nou, el seu cor va dir prou.


L'àvia va néixer a la Casa nova d'en Colomer (Riudarenes) el gener de 1921. Després de la guerra, l'any 42 es va casar amb en Josep Serrat Font, l'avi Pitu el meu padrí. I el 1943 naixia el pare, i la història continua...

La Rossita era una dona de casa, la seva vida era la cuina, l'hort i el pla, era sobretot una bona persona, molt discreta i entregada als altres. La recordo sempre amb el seu inseparable devantal, feinejant o rosegant alguna cosa. Per berenar li agradava menjar dreta immenses amanides amb molta ceba i feia festa major cada vegada que menjava fruita.

Una setmana podia cuinar el millor arròs a la cassola del món i la següent li sortia una cosa immenjable, no sé com ho feia.

L'àvia -a la dreta- amb la seva germana Lola

L'àvia tenia la convicció que menjant passaven tots els mals. La seva dita més repetida era "Aquest forat -referint-se a la boca- es petit però es menja tota una ciutat".

Demà a les nou farem l'enterrament, descansi en pau.


dimecres, 7 de juliol del 2010

Passejant per la vida



Ahir vam anar a fer un tomb per Banyoles, com és lògic vam acabar a l'estany. Vam aparcar en una estranya zona verda (s'ha de pagar tiquet fins a les dues de la tarda).

Era el vespre i feia una temperatura perfecta. Vam caminar a la vora de l'estany i la Mariama va poder veure peixos i ànecs.


Aquella hora hi havia molta gent que passejava tranquil·lament com nosaltres, altres feien esport corrent o amb bici. Una mica més lluny es veia gent que pescava i algú que travessava l'estany remant.



Vam fer un passeig curt però molt agradable. Vaig recordar fa anys, un cop que havia anat nerviós a prendre un tallat en un d'aquells bars abans de presentar-me a una entrevista de feina. I una altra vegada que vaig anar a un concert de Rosendo al camp de futbol en una nit plàcida. Parlo de fa temps, era el mateix indret, mai m'hauria imaginat que quinze anys després passejaria casat sota els mateixos plàtans amb una filla mulata i unaaltra que ha de venir aviat.