En Tidiane Balde és un perruquer de Vélingara, està casat i té dos fills, en Mohamadou i l'Ibrahima. Quan tenia tres anys una injecció mal feta li va paralitzar les cames, la família va recórrer a tots els mitjans al seu abast: doctors, curanderos, metges xinesos, marabús... però res.
Això va fer que passés una infància difícil, per desplaçar-se s'havia d'arrossegar per terra i no anava a l'escola. Sempre seguia els seus germans petits fins a l'escola i es quedava a fora a esperar que pleguessin. Un dia, un professor va sortir de l'aula i el va veure a terra, va cridar que se n'anés -pensava que era un d'aquells nens desescolaritzats que anava a molestar-, quan va veure la realitat va acostar-se i va parlar amb ell. En Tidiane li va explicar que li agradaria anar a l'escola com tots els nens, el professor va anar a parlar amb els seus pares i avi i va arreglar tot perquè el nen pogués anar a l'escola també va aconseguir una cadira de rodes, tenia tretze anys.
Al cap de cinc anys hi va haver un daltabaix que va fer que la seva família se separés i va haver de deixar d'estudiar. Davant la nova situació en Tidiane tenia clar que ell no volia parar la mà -com la majoria de discapacitats físics del Senegal- i va decidir començar a pentinar, de manera autodidacta i a poc a poc va aconseguir tenir clients i el seu propi taller. Això li va permetre comprar un terreny i construir diferents habitacions, casar-se i mantenir la seva pròpia família.
En Tidiane és un exemple de superació personal. Així, en un país on sembla que l'única esperança es l'emigració, on joves amb iniciativa no tenen l'oportunitat de realitzar les seves idees i altres simplement creuen els braços veient passar el temps, demostra que qui es proposa una cosa amb força pot arribar a aconseguir-la.
La vida passa més o menys tranquil·la a Velingara, com a tot arreu aquí també arriba el progrés - què és el progrés?- , però d'una manera anàrquica, sense ordre ni concert.
Ara han aixecat una antena monstruosa a pocs metres de la casa on vaig viure dos anys, me'n faig creus -dels dos anys-.
Segurament que els veïns ni s'han plantejat els efectes que podria causar tenir tanta ferralla per barret.
Avui he aconseguit descarregar algunes fotos, el noi del cibercafé m'ha deixat excepcionalment -ho té guardat en un calaix- un lector extern de targetes.
En poca estona l'ordinador se m'ha penjat dues vegades, reset i tornem-hi... El teclat no té accents, he de fer invents amb el corrector pero he pogut inserir fotos.
A un quart i mig de quatre de la matinada hem sortit de Dakar ( 22 °C) per anar cap a l'interior del país, amb vuit hores hem fet els prop de 600 quilòmetres i a dos quarts d'una ja érem a Vélingara ( 34 °C )
Tarda per dormir i vespre per fer una volta pel centre.
La petita Mariama s'ha adaptat perfectament, amb tanta mainada s'ho passa pipa, tots volen fer-la jugar, fer-la riure, tocar-li els cabells...
Sovint té més de cinc nens i nenes al seu voltant.
Hem sobreviscut a les quatre grans maletes - que finalment han sigut 5-, al control de sabates, a la T4 (RSU) de Madrid, al menjar d'Iberia, a tantes hores de Mariama asseguda, al caos de la duana...
Només travessar una frontera, encara que sigui aquí mateix, tens la sensació d'anar una mica lluny...
Avui hem anat a Perpinyà, com fem sovint alguns festius entre setmana que no coincideixen amb el calendari francès. Aprofitem per canviar d'aires, comprar roba i mirar llibres. Aquesta tarda per fi, he trobat el Cahier d'un retour au pays natal d'AiméCesaire(1913 - 2008), una de les obres amb les que es va encetar la Negritud, corrent literària que reivindicava la identitat negra i la seva cultura.
El centre de Perpinyà, seguint l'eix del carrer Mariscal Foch, està farcit de petits -minúsculs- restaurants, establiments que ofereixen cuines molt diverses: plats turcs, tunisians, vietnamites, catalans...
Avui hem anat a una mena de magatzem/colmadooriental on també venen menjar preparat i en serveixen en unes taules petites del mateix establiment.
A l'OrchidéeThaï (RueMaréchalFoch, 64) hem menjat bé entre sacs d'arròs i paquets de galetes exòtiques, per menys de 10 € per cap hem degustat musclos, arròs cantonès, tallarines saltejades, pollastre amb gingebre i gambes al curri. Un local amb un ambient animat i acollidor, ha estat tota una descoberta.
S'ha acabat caminar més de deu minuts per agafar el cotxe
s'ha acabat pujar trastos i bebè per l'escala
s'han acabat les males mirades de turistes, badocs i compradors per anar a casa només a descarregar
s'ha acabat el soroll insuportable dels nens saltant sobre l'escenari
s'ha acabat aguantar el veí excèntric que es prenper propietari d'un edifici que no és seu
s'han acabat els crits dels borratxos que reboten per les parets
s'ha acabat tornar cansat i enfadar-te per un aparcament
s’ha acabat aixecar-te amb la humitat dels carrers que escampa la màquina que no para de “pitar” tota la nit.
Després de cinc anys ens n'anem de la rambla de Girona, és cert que hem deixat una zona i un pis emblemàtics, amb ànima, però guanyem en comoditat, el barri vell no està pensat pels veïns, és un decorat per fer shopping i turisme.
Segurament tornarem a trobar veïns amables i atents, algun veí maniàtic que de vegades toqui la pampa i qui sap si alguna molèstia més. D'entrada la impressió és bona.
Trobo a faltar el so de les campanades a la nit.
Encara tenim la casa potes enlaire, l'espai és més petit i hem hagut de prescindir d'algun dels mobles que tenim.
Un trasllat sempre és estressant, ho hem anat fent a poc a poc. Com és normal perdrem alguna cosa, de moment ha desaparegut el meu quadre de Hokusai, La gran onada. El tenia del pis anterior, l’havia buscat a Barcelona i finalment el vaig haver de comprar per encàrrec, ara s'havia esquerdat el vidre i al nou pis li esperava un nou marc.
Amb tota confiança vam deixar les claus perquè els últims quinze dies, mentre fèiem el canvi progressiu, poguessin visitar el pis els interessats. Per sorpresa nostra un dia abans d'acabar el mes acordat van entrar a netejar. Algú va agafar o llençar el quadre de Hokusai (així com el meu test de menta, un calendari i les meves babutxes velles), ho hem deixat així, en una anècdota. Hem firmat sense aixecar polseguera, de tot s’aprèn. Són petites coses però sap greu.
Sort.
Bon vent i barca nova.
Hem anat a buscar aires nous al també barri gironí de Montilivi. Segons Joan Coromines en el seu OnomasticonCataloniae , el nom Montilibi – que l’escriu amb b-prové de MONTE TIBERI («la muntanya de Tiberi»), de Montiberi es degué passar a Montibiri i finalment es va donar un canvi de la r per la l potser per influència dels noms de Palol i Palau-sacosta.
Segons una companya de feina, filla i veïna del barri, el nom d'aquesta muntanyeta (168 m) voldria dir mont de les oliveres, potser sí...aquesta versió m'agrada més.
fills, en Mohamadou i l'Ibrahima. Quan tenia tres anys una injecció mal feta li va paralitzar les cames, la família va recórrer a tots els mitjans al seu abast: doctors, curanderos, metges xinesos, marabús... però res.
