Africa road trip

Magnífics vídeos que reflecteixen el dia a dia a l'Àfrica. Formen part d'una série de clips de Burkina Faso, Malí, Níger... anomenada Africa Road Trip


Camí de Bobo Dioulaso





 Tràfec i vida al riu Níger

 

Valls cicatritzades

La terra salvada

Ara, a Girona, fan la variant

de l'ena dos per pal·liar l'excés

de trànsit sobre la ciutat (el trànsit!,

monstre modern, com l'hidra de set caps:

si en talles un, te'n creixen dos alhora).

El poder, doncs, ingenu com l'heroi,

cavalcant màquines enormes, lluita

contra aquest mal amb mals contra natura:

perfora l'himen d'una vall bucòlica,

afaita el pubis dels boscos, sepulta,

sota l'asfalt nou les terres de ribera.

Alguns s'hi han enfrontat, inútilment,

i han oposat paraules a l'assaig

local d'apocalipsi (també herois,

també ingenus, com tots els que reclamen

en el desert dels homes una brúixola).

En canvi, hi ha pagesos que s'acosten,

quan els obrers descansen, a les màquines

per omplir els seus tractors amb terra fèrtil

que l'autovia ha d'esclafar. No lluiten:

procuren enriquir el seu hort, tot just.

Així, de sempre, el tractor de la vida

ha transportat furtivament els humus

salvats d'entre els cadàvers amb fatiga.

Antoni Puigvert, Curset de natació, 1992

Aquesta setmana ja he passat pel que han anomenat nova circumval·lació de Girona, desviament de la N-II per l'autopista des de Fornells de la Selva a Vilademuls (i viceversa). 

A principis de mes va venir la señora ministra del Gobierno de España a inaugurar el que fa 25 anys es demanava: que la variant de la N-II passés per l'autopista i no es malmetés la Vall de Sant Daniel. 

Semblant al que està passant amb la MAT hi va haver un fort rebuig social, també es van fer manifestacions i actes contra el trinxament del territori i també es van proposar alternatives... i finalment van acabar prevalent altres interessos.

Haurem d'esperar 25 anys més...

Què hi faig jo aquí?

Bruce Chatwin (1940-1988) va ser un gran narrador, ell mateix té una vida fascinant, de novel·la, descrita per Nicholas Shakespeare a Bruce Chatwin, Muchnik Editores, Barcelona, 2000.

Chatwin es va donar a conèixer com a escriptor l'any 1977 amb “Viatge a la Patagònia” (In Patagonia) un llibre captivant que en poc temps es va convertir en un clàssic de la literatura de viatges. L'escriptor va recórrer durant mesos la Patagònia, hi va fer molts quilòmetres caminant i hi va conèixer molta gent. En el llibre descriu el país i el paisatge a partir dels personatges que va trobant i les anècdotes i històries que els envolten. Sempre amb una mirada particular. No li importava que les històries fossin certes, el que volia era que fossin bones.

Llegir In Patagonia em va portar a descobrir els llibres What Am I Doing Here (Què hi faig jo aquí?) i Anatomy of Restlessness (Anatomia de la inquietud). Dos llibres de relats curts on ens transmet la seva passió per viatjar i explicar històries poc comunes.

L'any 1999 em vaig entretenir a traduir Milk (Llet), un relat que apareix a Anatomy of Restlessness, traducció que es va perdre en un vell ordinador que va petar. Portava temps pensant en tornar a traduir-la i ara, quinze anys després l'he recuperada. Tornar-la a escriure (ara amb el reforç dels diccionaris online) ha estat com reviure la història. M'ho he passat molt bé transcrivint a la meva llengua els detalls i la mirada de Chatwin. Ha estat tornar a viatjar en algun racó d'Àfrica.

LLET

El jove americà ajupí el cap a dins el bol i la llet s'enfosquí, del blanc al gris, mentre impedia l'entrada de llum. El bol era mitja carbassa. A l'agafar-lo entre les seves mans li traspassà l'escalfor. Uns pèls negres suraven a la superfície i desprenia una lleugera pudor de quitrà. Va inclinar el bol fins que l'escuma li va fregar el bigoti. 'Puc?' digué fent una pausa abans que els seus llavis toquessin la llet. S'inclinà de nou i glopejà.

Va beure de pressa i amb concentració, observant com baixava el nivell a l'interior de la carbassa. Els glops de llet li van aclarir la gola seca de pols. Era una llet molt més forta que la d'Amèrica i deixava un gust amarg a la llengua.

'Ves amb compte amb el que menges, Jeb.' Li deia una veu aguda i suplicant. 'I passi el que passi, no toquis la llet. La llet està contaminada en aquells països.'

A la seva ment, en Jeb Andrews va recórrer la delicada casa de fusta blanca i la cara neguitosa de la seva mare.

'Ja sé que tot anirà bé, Jeb. Però no puc deixar de patir. Si anessis a Europa no estaria tan preocupada, però l'Àfrica, Jeb, i aquells negres.'

Va buidar el bol i el va capgirar. Unes gotes blanques van esquitxar les seves botes de cuir roges de pols. La superfície exterior de la carbassa era d'un ocre daurat i estava gravat amb dibuixos d'animals i plantes. S'havia trencat en dos llocs però la dona ho havia cosit amb un cordill embreat. Això era el que li donava aquella sentor de quitrà. Jeb Andrews trobava que la carbassa era un objecte bonic.

Era migdia i el cel era blanc de calitja. La suor se li escampava per la pitrera de la samarreta i la part baixa de l'esquena. Sentia com la sang corria dins el peus i tenia la sensació que les botes estaven a punt d'esclatar.

Les dones eren fules. Venien llet als passatgers de bus sota l'ombra clapada d'una acàcia. Era l'única ombra en molts kilòmetres. Eren primes i anguloses, com totes les dones nòmades. Vestien roba de cotó morat indigo que tenyia de blau la seva brillant pell bruna. Pesades arracades rodones de coure estiraven els lòbuls de les orelles avall.

'Més,' va dir en Jeb a la dona.

Va buscar una moneda a la butxaca humida. La dona va col·locar el bol a terra i l'emplenà fins dalt. Un nadó xuclava el seu mugró, els seus ditets es clavaven al pit. En Jeb es va fixar en un gota de llet que sortia d'un costat de la boca del bebè.

La dona engrapà la moneda i se la va lligar en un nus de cotó. Va mostrar les dents per amagar-les tot seguit. Les seves companyes miraven, divertides i amb desdeny, observant aquell noi prim empolsegat, amb el cabell daurat que sortia de la mitja carbassa.

'Igual que l'hora del menjar al zoo' va pensar en Jeb. 'Sóc com un animal.'

'I una altra cosa, senyor Andrews, sobretot no begui llet sense bullir. Els veterinaris francesos han informat que hi ha brots de brucel·losi en tota l'àrea nord.'

Jeb tornava a sentir la veu prima del doctor del Peace Corps i podia veure el seu gest de desaprovació en els llavis d'aquella cara fina que sortia d'un uniforme impecable. El metge li va donar pastilles desinfectants i paquets de menjar deshidratat. Encara no els havia utilitzat. Jeb va beure la llet a pesar i a causa d'aquell doctor.

Apartada de les altres hi havia una doneta encongida, les seves cames reduïdes als ossos, les llavis tallats, el seu cabell amb crostes i embullat, els pits arrugats i encartonats. S'estava ajupida amb el sexe descobert, sense cura, o arrossegant-se al voltant de les dones agafant trossets de carbassa vella. Jeb va veure com les apilonava com si col·locant-les juntes pogués reconstruir el seu úter malmès.

Portava tres setmanes de ruta. L'exotisme d'Àfrica havia desaparegut i d'alguna manera, en la calor i la llum, Àfrica era més real que casa. A Vermont era hivern. Intentà dibuixar-ho, però la imatge s'esmunyia deixant només calor i llum.

Amb tot, estava preocupat pel vell Herb. A la tardor s'estaven al peu del pont sota la botiga. Romanien mandrosos tot el dia mentre les fulles queien, vermell sobre groc, dins del riu.

'És trist que te'n vagis,' havia dit en Herb, 'Potser no passaré d'aquest hivern. Així és com em sento.'

'Tornaré Herb,'

'No et preocupis per mi, Jeb. Has de marxar. I tampoc et preocupis per la teva mare. No et pots quedar mandrejant a casa mentre ella es passa tot el dia queixant-se. Ets prou gran per saber què vols.' Ho deia amb un nus a la gola. Ara la neu estaria apilonada al voltant de la cabana d'en Herb i s'angoixava pensant en això.

Jeb Andrews sentia el seu cos més lleuger i enfortit cada dia que passava, amb els vells prejudicis esvaïts. Els africans el fascinaven – les mames, les grans i alegres mames; i els homes hausa, amb seus rostres plens de cicatrius com bigotis de gat i aquella pell tan brillant que reflectia el blau de la roba i el blau del cel talment el color de la nit sense traça de foscor; i els nois fula orgullosos de les seves espases, amb faldilles de cuir negre i plomes d'estruç al barret. Jeb començava a sentir-se com ells. Fins i tot va aprendre a escopir com alguns africans 'hrrr... ptut...' i una bola de saliva desapareixia rodant a la terra polsosa.

Li encantava l'olor de mill acabat de matxucar en els poblats, els seus graners de fang i els cops rítmics dels morters; els termiters tacats de blanc pels voltors i les pistes de laterita vermella que cicatritzen l'espinosa sabana. L'escorça dels arbustos era taronja o verd clar i les seves espines llargues i blanques semblaven regalims de gel. En la calor del dia el bestiar dels peuls vagava enmig d'aquest paisatge. Els animals tenien la pell marró ondulada i banyes blanques en forma de lira. En Jeb pensava que eren els animals més bonics del món. No creia que la seva llet pogués ser dolenta.

El conductor va cridar als passatgers de tornar al bus. El camí es bifurcava cap al nord allunyant-se del riu. La terra esdevenia menys vermella i els baobabs més gruixuts i baixets. Van arribar a la ciutat al capvespre i es van aturar en un bar anomenat Le Lotus Bleu. Un noi foll donava voltes pel carrer. Dins del bar alguns africans prenien una beguda. En Jeb va demanar una cervesa a la propietària, una dona vietnamita rodanxona amb un fulard estampat de flors als cabells. Un home va entrar amb una safata de metall plena de carn per vendre. La dona va pessigar la carn amb els seus dits grassonets.

'És una carn massa dura,' va dir.

Els africans rigueren.

'Vostè si que és dura, Mama, no pas aquesta carn.'

A la vella li agradava ser objecte de broma i va xisclar satisfeta. En Jeb comparà la seva cara alegre amb les dones vietnamites de les revistes.

'Té una habitació lliure?' preguntà.

'Això és un bar,' respongué, 'no pas un bordell.' I els homes van tornar a riure. 'Si vols un llit has d'anar al campement. Hi ha una dona blanca al campement.'

En Jeb va caminar entre murs de fang fins al límit de la ciutat, després passà per un passatge d'acàcies, negres i sense fulles pel període d'estació seca. Dalt d'un turó hi havia un edifici baix, blanc de calç i amb arcs rodons. Antigament havia estat la cantina dels legionaris. Hi havia una pista de tenis esquerdada i foradada amb una xarxa ben esfilagarsada. La dona blanca estenia la bugada en un filferro. Tenia el cabell roig tenyit i les parpelles pintades de negre i verd. De la seva pell penjava un collaret que envoltava tota al base del coll. A en Jeb li recordà un peix de colors.

'Madame Annie?'

'Oui.' Va mirar amb fredor sense sorpresa ni cap cortesia.

'Est-ce que vous avez une chambre?' digué pausadament.

'Tinc una habitació' respongué en anglès. 'Segueix-me si us plau.'

Sota els arcs hi havia cadires metàl·liques i taules cobertes d'un plàstic verd. La va seguir a través d'un pati on hi havia un gabial amb coloms i un mico fermat. Unes buguenvíl·lees s'enredaven per sobre l'enreixat. La dona cridà, 'Ousmane, clau número cinc.' i un vell tuareg aparegué arrossegant el peus. La mestressa va obrir una porta verda. L'habitació era buida amb només un bressol i una mosquitera esquinçada que penjava del sostre. La calç queia i hi havia dragons pàl·lids a la pared.

'Mil francs per dia', digué. 'Servei inclòs.'

'No té res més econòmic?'

'És la més barata.' respongué sense ganes d'ajudar.

L'habitació era cara però estava cansat i la va agafar. Portava tres nits dormint en ruta.

En Jeb es va despullar, es tragué els pantalons i els apilonà a terra. La pols vermella s'havia incrustat a la seva pell. S'estirà despullat al llit. Un vent fresc venia del desert traspassant les persianes. Notava com les parts íntimes s'assecaven de suor.

Ja era fosc quan es va despertar. Es va vestir i caminà sota els arcs cap al lavabo. Quan va passar davant de l'habitació de madame Annie va sentir el soroll de molles cruixint entre sospirs i gemecs d'amor. La persiana no era del tot baixada i va poder entreveure un sinuós cos negre damunt d'un feix de carn rosada.

Es va rentar i va anar a la terrassa. Els insectes brunzien al voltant d'una solitària bombeta. Una altra dona blanca estava asseguda bevent. Era molt prima amb un aire tràgic. Del seu cabell ros penjaven cuetes i la seva cara era torta degut a una fractura a la mandíbula. Un dels braços el portava penjat en un cabestrell, el mico li havia mossegat la mà.

'La madame està dormint,' digué.

'No pas dormint, precisament.' respongué en Jeb.

'És fastigós.' digué. 'Fa l'amor amb els africans perquè no la titllin de racista. El seu marit la va deixar quan va començar a anar amb africans. Ara em sembla que odia als homes blancs.'

Aquella dona es deia Gerda. Era d'Alsàcia i s'havia quedat sense diners. Havia sigut periodista i havia exposat les atrocitats dels francesos durant la guerra d'Algèria. Tenia molta simpatia cap als àrabs i odiava desmesuradament els negres i els jueus. Explicava que França estava envaïda pels jueus que, fins i tot De Gaulle era jueu. En Jeb havia sentit a parlar de l'antisemitisme però mai abans no havia escoltat les paraules “pestilència”, “bacteris”, “infecció” o “càncer” per qualificar a persones.

Digué que madame Annie la tractava com una criada. No havia obtingut cap resposta a les seves cartes demanant ajuda. Havia qualificat al carter de borratxo llardós i aquest li havia replicat dient-li que era una nazi imperialista. Tenia la sospita que li destruïa la seva correspondència.

La porta de l'habitació de l'Annie es va obrir i un noi amb texans blaus brillants en va sortir travessant el pati amb un caminar esportiu. Va fer un gest de salutació a Madame Gerda que el va ignorar completament.

'És fastigós', digué.

Madame Annie va seguir al noi, amb serenor i repentinada vestint una faldilla de tartà. Va demanar a en Jeb si volia sopar i ordenà a l'Ousmane de rostir una pintada. Madame Gerda seia fent veure que llegia el diari.

La pintada era dura i el vi algerià li va pujar al cap. Més tard uns coneguts de l'Annie van venir a veure el seu whisky. Era l'únic whisky a la ciutat. Hi havia força africans vestits a l'europea i un ex legionari petit, arrugat i amb cabells grisos pentinats en brosse.

La meuca que vivia al campement va sentir el soroll i s'uní a la festa.

'Mamzelle Dela,' va saludar el legionari. 'La Belle de la Brousse!'

Era una peul. Tenia els meravellosos pòmuls alts i llavis esculpits de les dones peul, així com unes llargues, perfectes i brillants cames en un cos curt i flexible com una frontissa. Vestia un ajustat vestit rosa d'una sola peça. Va posar els colzes a la taula i fixà la vista cap en Jeb, que va sentir com aquells ullassos negres el despullaven.

Els homes cantaven una cançó que acabava amb un rodolí que deia “Annie et son Whisky!” i l'Annie va començar un debat absurd sobre si va ser Adam que va obligar Eva amb la poma o va ser Eva qui es va prostituir per la poma.

'Perquè no beus?' va cridar el legionari. 'Què ets, anglès?'

'Sóc americà.'

'Ha! Ha! L'Équipe CIA! Pum! Pam! Vine i veu una mica de whisky. Annie serveix whisky a aquest jove espia.'

'No bec whisky.' Digué en Jeb.

'Hauries de beure whisky,' respongué Annie. 'Va bé pels bacteris. El Whisky mata els bacteris. Ousmane.'

'Madame.'

'Whisky per a aquest jove.'

'Molt poquet,' digué en Jeb.

'Serveix-te tu mateix. A l'Ousmane no li agrada servir whisky. És musulmà i detesta la beguda. Un dia li vaig donar pastís per la gola i es va emborratxar. No crec que arribi a perdonar-me mai.'

L'Ousmane va anar a buscar l'ampolla portant-la amb cura, com si es tractés d'una bomba. La va donar a en Jeb, que se'n va abocar menys de dos dits.

'Més,' digué Annie. 'Més.'

La dona prengué l'ampolla i li omplí més de la meitat del got. Després agafà la seva ampolla de Johnny Walker i la posà al seu costat de taula. Es va servir un altre raig i va marcar el nivell amb un llapis.

'No puc viure sense whisky,' digué.

'És te.' murmurà Mamzelle Dela amb tristesa. En Jeb quedà desconcertat i excitat quan ella el va mirar.

'Aquest hotel no és per mi', digué Madame Annie. ' Aviat em retiraré a la sabana. Agafaré un noi negre guapo. Construiré una cabana i vendré les meves joies per pagar el whisky. Hi ha gent que mort en un convent, jo ho faré a la sabana.'

Jeb estigué d'acord que era millor que en un convent.

'He vist moltes jungles,' digué, 'i la pitjor selva és un convent. Un lloc molt insà. En un convent la gent s'odia permanentment. A la jungla de vegades s'odia però no sempre.'

'Mon Dieu, que ce garçon est beau,' digué Manzelle Dela.

'Diu que ets un noi guapo.'

'Ella també és guapa.'

'Et il est américain?'

'Americà.'

'Je l'adore.'

'Diu que li agrades molt.'

'Ella també m'agrada a mi.'

'No havies dit que fossis americà,' digué Annie.

'Vaig pensar que ho sabies.'

'Pensava que eres anglès. Una gent molt hipòcrita, els anglesos. Vaig estar molts cops a Anglaterra, durant la guerra i després de la guerra. Terrible! Una vegada vaig anar a una ciutat anglesa. El nom de la qual és Hull. Venia d'Alemanya amb el meu amant. Vam anar a una pensió i la propietària era molt educada i atenta, ens va dir que li agradaven els alemanys, cosa que no és certa perquè els anglesos odien als alemanys. Pensava que tots dos érem alemanys, ens va ensenyar l'habitació. Una habitació bonica. Tot ple de flors à la manière anglaise. Després digué amb un encantador, realment encantador somriure, “Esteu casats, oi?” i jo vaig contestar, “Mais non, Madame, Certainement pas!” I aquella dona, amb aquell somriure, va deixar de somriure per posar-se a cridar, “Fora de casa meva. Aquesta és una casa decent. No és un lloc per a vosaltres. Torneu al bordell d'on heu sortit.”'

'Mai he estat a Anglaterra,' digué en Jeb.

'T'ho dic jo, per Déu, són una gent molt hipòcrita.'

'Ho he sentit a dir.'

'Són bruts i pensen que són nets. Hull és lleig, carinyo, però Londres és pitjor que Hull. Aquell alemany i jo vam anar a veure una pel·lícula. Un film cochon. No dic mentida. Vells despullats. Gens de soixante ans tous nus. Fent coses que ni t'imagines. Després ens van convidar a cantar l'himne a la reina. I això a Hyde Park, Déu meu, sota els arbres! Peus, Déu meu! Que des pieds!'

Els homes posaven rock togolès al tocadiscs. El legionari es va aixecar i va agafar Mamzelle Dela pel braç provant de ballar. La noia va posar cara de resignació i va picar l'ullet a en Jeb.

Ell li tornà el gest.

'Has fet mai l'amor amb una africana?' li va preguntar l'Annie.

'Mai,' respongué en Jeb amb una veu calmada. No havia estat mai amb cap dona i no volia que es notés.

'Has d'anar al llit amb Mamzelle Dela. Ella ho desitja.'

En Jeb es posà vermell i veia que perdia la seguretat en ell mateix.

'Escolta,' li digué protectora. 'Et parlo com a mare. Tens por d'anar amb ella perquè has sentit dir coses dolentes. T'ho dic jo, les dones africanes són més netes que les blanques. Són molt púdiques i a més són molt més guapes.'

'Penses que ho hauria de fer?'

'N'estic convençuda.'

El legionari estava massa borratxo per ballar i s'estava dret amb les mans al voltant de les natges de la noia. El seu cap recolzat als pits li lliscava a poc a poc cap a terra.

'Avall,' balbucejà. 'Avall... avall... avall... avall...'

'Avall on?'

'Avall, dins la cova.'

'Monsieur, vostè sap perfectament que el preu de l'entrada és de cinc mil francs.'

'Ai! Dela! Negra, guapa i cruel

Assegut a la gatzoneta provava d'enfilar-se a les seves cames.

'Negra, guapa i cruel.'

'C'est un con,' va dir per acabar.

En Jeb va ajudar al legionari a tornar a la seva cadira. Dela el va agafar i van anar a ballar. Es va deixar anar i les seves cames volaven. Llavors es van estrènyer i el ventre dur de la noia cremava a través dels seus pantalons, palpitava de valent i calfreds recorrien la seva esquena. Després van anar a l'habitació de la noia, ell dret i ella asseguda al llit amb els seus dits àgils descordant la cremallera, i ell pregant, sense pensar en res ni en ningú més, només pregant que tot anés bé. Van acabar al llit abraçant-se, de cop i volta ella el va apartar i es va asseure.

'Vull un entrepà,' digué. 'Compra'm un entrepà.'

'Oh! No. Déu. Ara no.'

'Compra'm un entrepà.'

'Et compraré un entrepà.'

'Em pagaràs una cervesa.'

'També et pagaré una cervesa.'

Es va aixecar i va agafar un bitllet de la butxaca. Ella es va posar el boubou blau i es va sortir cap a la cuina. Al cap de cinc minuts tornava a ser a l'habitació mastegant un entrepà de pollastre i llepant-se els llavis. Després es va recollir els cabells amb un mocador i ja estava a punt.

Però en Jeb estava cap per avall sobre el coixí, el seu cap no parava de donar voltes pel whisky. Ella es va estirar al seu costat i la seva mà la va notar tova i fluixa.

'Marieta.' esbufegà.

'No. No.' En Jeb va colpejar el coixí patèticament. 'No. No.'

'Tots els americans són uns marietes.'

La noia es va girar i va començar a roncar, els seus roncs li impedien dormir.

Però l'endemà matí tot va ser diferent. Mai oblidarà la llum clara i les cortines mogudes d'aquell matí, i mai deixarà d'agrair aquells pits turgents; aquella boca donada lliurement; les ungles que van gravar esgarrapades vermelles a la seva esquena; les plantes dels seus peus acaronant les seves cuixes; una vegada i una altra, dos cossos flotant per sobre la línia irregular que uneix bronzejat i blanc; i després, tots dos cansats, el somriure divertit de la noia i els seus dits desenredant-li els cabells. Va sortir i va creuar la terrassa. Madame Gerda girà la cara cap a la paret. Madame Annie estava teixint un vestit rosa. Va mirar per sobre les ulleres i somrigué.

'Fins i tot camines diferent,' digué.

1977

Traduït de l'anglès per pepserrat 

Llet (pdf)

Milk (pdf)

Milk 

Bruce Chatwin, Anatomy of Restlessness, PICATOR, London, 1996

 

Breu collage senegalès

ANADA

Sortida Barcelona – El Prat (BCN)

18.50h 24 jun 13

Arribada Lisboa – Lisboa (LIS)

19.40h 24 jun 13

Sortida Lisboa – Lisboa (LIS)

20.50h 24 jun 13

Arribada Dakar – Yoff (DKR)

23.55h 24 jun 13

TORNADA

Sortida Dakar – Yoff (DKR)

00.55h 12 jul 13

Arribada Lisboa – Lisboa (LIS)

05.50h 12 jul 13

Sortida Lisboa – Lisboa (LIS)

06.50h 12 jul 13

Arribada Barcelona – El Prat (BCN)

09.40h 12 jul 13

Palmeres a la neu

He acabat de llegir el llibre de Luz Gabás, Palmeras en la nieve, i he de dir que m'ha agradat molt. Explica la història de dos germans d'un poblet dels Pirineus aragonesos que els anys 50-60 van a viure a l'illa de Fernando Poo, nom l'actual Bioko quan Guinea Equatorial era colònia espanyola.

Fugint de la pobresa d'aquells anys, els germans van a treballar a les plantacions de cacau amb el seu pare. L'escriptora detalla molt bé el país a l'època. Ella mateixa és filla dels Pirineus i el seu pare també va estar a l'antiga colònia, els detalls que descriu són importants.

Passats molts anys, a principis del nou segle, la filla d'un dels protagonistes descobreix el retall d'una carta que la intriga i decideix anar a l'Àfrica a descobrir el secret que amaguen el seu pare i el seu oncle.

Una història de contrastos: l'Espanya tancada d'aquells anys foscos de dictadura i l'exotisme de l'illa. El fred del Pirineu i la calor tropical. La pell clara i la pell fosca. Les palmeres i la neu... En aquest context apareix, en les dues generacions de la família, la descoberta d'un amor passional amb una parella nadiua i després, el mestissatge. Tot molt ben brodat en una trama que barreja l'època actual amb la colonial, enmig de la qual l'autora ens va fent pinzellades del país: la cultura bubi, el sistema colonial, la dictadura de Macias...

Un llibre de més de set-centes pàgines que es fa curt, que fa venir ganes de descobrir més coses d'aquella petita part d'Àfrica.

Un hotel entre palmeres

(Areia Branca, Brasil) 
 José Eudardo Agualusa

   Es deia Hotel Gaivota i es trobava mig amagat darrera una enorme duna en una platja deserta de Paraíba. Vaig veure l'edifici de lluny i, sota la llum incerta del capvespre semblava unes esplèndides estovalles, com aquelles que venen a la fira de Caruaru, esteses entre palmeres altes. Quan vaig ser aprop vaig adonar-me que tot l'edifici estava construït amb els maons de través – i no de llarg, a trencajunts, com és usual- de manera que l'aire podia circular lliurement a través dels orificis de les totxanes. Més tard vaig poder confirmar les virtuts d'aquest enginy: les cambres, tot i ser petites, estaven sempre fresques. A la nit, estirat al llit, sentia la brisa travessar les parets, era com si tot l'edifici respirés.

   Vaig arribar exhaust. Havia caminat dos dies sencers, seguint sempre la riba del mar des d'un poblet de pescadors. Expliquen les guies turístiques que els seus habitants són els últims sobrevivents d'una antiga tribu indígena, temps ha pròspera i poderosa. A mi em va semblar que no eren pas diferents dels camperols de l'interior: eren més o menys foscos de pell, negres uns i  morenos els altres, i una mitja dotzena quasi blancs. Indígenes? Potser si que el record d'algun guerrer tupí persistia encara dintre d'ells, amb les seves altes plomes, a la corba amagada d'una artèria propera al cor. Però no semblava el cas.  

   Després de dos dies sota el sol estava embriagat de tanta llum. Vaig creuar la porta, vaig pujar els dos graons que conduïen a la recepció i vaig posar la motxilla sobre una taula. No hi havia ningú. Vaig esperar una mica i després vaig picar tres vegades sobre el taulell. Silenci. De fora m'arribava la fresca remor de la mar, la cridòria dels ocells, la lenta dansa de les fulles de les palmeres. Vaig trucar de nou i aquesta vegada vaig sentir un lleu brunzit; tot seguit vaig veure entrar un home molt vell, molt negre, amb el tors nu i bermudes llargues, arrossegant amb esforç una cama de fusta.

   Li vaig dir que volia una habitació. El vell feu un enorme somriure i vaig veure (amb sorpresa) que tenia totes les dents. Vaig esperar que digués alguna cosa. Ell però, no parlà. Va agafar la motxilla i la portà a una de les habitacions. No va parlar mai, ni aquell dia ni cap dels quinze següents. Qui sap si era mut. 

   En un primer moment no tenia la intenció d'estar-m'hi gaire allà. Però era tot tan silenciós que m'hi vaig quedar força dies. M'aixecava aviat i anava a la platja. El mar  era sempre límpid i càlid. M'estirava de costat, surant, com si encara no hagués nascut. Després tornava a l'hotel i escrivia. Al migdia, a la sala abandonada, el vell em servia el dinar: carn seca, fesols negres i arròs. La cervesa era calenta però no hi havia res més per beure. Algun cop, al matí, no hi havia aigua al lavabo i m'havia de rentar les dents amb cervesa.

   Això em recordà un episodi, l'any 1989, quan després de molts anys d'absència vaig tornar a Angola fent part d'una delegació de joves exiliats. El règim angolès, desconcertat per la caiguda del mur de Berlín, volia mostrar al món una cara amable i seguint les tendències del moment aquella visita feia part d'aquesta estratègia. Ens vam allotjar en un hotel del partit, situat dalt d'un penya-segat sobre la platja, a pocs quilòmetres de Luanda. A part d'aigua no ens faltava res. Quan obríem les aixetes, a les cambres de bany, les canonades s'estremien, udolaven llastimosament, exhalaven una ventositat fosca i finalment emmudien. Aigua? Ni un fil. En contrapartida en una habitació hi havia un armari ple de ampolles de whisky. Un tarda, desesperat pels mortals efluvis que emanava el lavabo, que ho contaminava tot – fins i tot els meus somnis- , vaig buidar les ampolles en el dipòsit del WC. La notícia que un dels membres de la delegació utilitzava whisky per netejar el vàter es va escampar ràpidament. Dos dies després, el secretari general de les joventuts del partit em va fer cridar:

- És veritat que el camarada utilitza whisky per netejar l'inodor?

   Vaig contestar que sí, que havia fet això una sola vegada i que desprès no em van tornar a donar més whisky. L'home se sorprengué.

- Camarada, era Whisky de 12 anys! No li importaria fer això amb Coca-Cola?

   Vaig explicar aquesta anècdota al vell, que m'escoltà atentament, mentre treia fum de la seva eterna pipa, però ni tant sols va somriure. Crec que no em va creure. 

   Un dia, quan vaig tornar de la platja el vell no hi era. Tampoc aparegué a l'hora de dinar, ni al vespre, i el dia següent vaig trobar la pipa abandonada a la sorra, davant del mar. Em vaig quedar encara aquella nit i me'n vaig anar aviat la matinada següent. Vaig trigar unes deu o dotze hores a arribar fins a una petita població. Em vaig asseure en un bar, al costat de la platja, una guingueta de fang i sostre de palla. Mentre bevia un suc de mango vaig explicar la meva història al cambrer. Aquest va sacsejar el cap:

- No pot ser, noi – digué-, aquell hotel fa més de quinze anys que està abandonat.

   És per això que crec en Saci Pererê. 

José Eduardo Agualusa, Fronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988

Traducció de Pep Serrat 

Misteris de la vida

(Vol Luanda – Dakar)
José Eduardo Agualusa

No m'agraden ni els aeroports ni els avions. No és pas que tingui por de volar. Tinc por, això sí, de l'aparell policíac. Per altra banda, m'incomoda la idea de seure'm durant sis hores, de vegades més, al costat d'un desconegut.

La gent em mira, s'adonen del meu silenci concentrat i pensen que estic esporuguit. Sempre hi ha aquells que volen donar-me conversa. Fou això el que em va passar en aquell vol Luanda-Lisboa. El meu veí era alt, prim, sec i flexible com un arbust, tenia aquell to solemne que els capellans aprenen al seminari.

- Es la primera vegada que agafa l'avió?

Sabia que em preguntaria això. Ho pregunten sempre. Vaig girar la cara fent veure que era sord. Al contrari del que seria d'esperar la meva antipatia no el va desanimar. M'explicà que havia passat pel seminari de Luanda (bingo!), fins que va ser expulsat per conducta immoral. Tenia ganes de preguntar-li què entenia ell per conducta immoral, però això hagués trencat el meu principi i vaig continuar mut. Sebastiaõ -es deia Sebastiaõ- continuà la seva història. Un cop expulsat del seminari va treballar un temps en una agència funerària. Fent aquesta feina va conèixer moltes vídues. Utilitzava el verb conèixer en el sentit bíblic:

- Vaig conèixer moltes vídues – em digué amb un somriure còmplice-, les coneixia, Déu sap que les coneixia bé.

En vaig conèixer una particularment bé. El fill de la vídua no li va agradar gens aquella coneixença tan íntima.

- Per desgràcia -continuà en Sebastiaõ- l'individu en qüestió era inspector de policia i aviat s'enemistà amb mi, això va ser el principi de la meva ruïna. Jo, que mai m'havia posat en coses de política, la meva vida depenia només de la mort dels altres, vaig ser d'un dia per l'altre acusat per rumors d'intrigues que em relacionaven amb terroristes.

Previngut per la vídua que el volien detenir, Sebastiaõ va fugir cap al Congo i allà durant deu anys va fer una mica de tot:

- Vaig fer de taxista, sabater, porter de la discoteca d'un portuguès, vaig fer fins i tot de capellà -digué això mirant-me de biaix-. A més, també vaig aprendre coses, altres arts, se'n faria creus dels misteris del món.

La frase, llançada així, sobre els núvols, a nou-cents quilòmetres per hora, em va despertar la curiositat. Vaig esperar que continués. Sebastiaõ, per contra, tancà els ulls, creuà els braços i no digué res més. Vaig esperar fins que la curiositat es va fer insuportable:

- I llavors? Què és el que va aprendre?

Silenci. Sebastiaõ dormia.

Es va despertar dues hores més tard, s'estirà, va fer petar els dits i s'aixecà demanant permís per passar. Vaig veure que anava cap al lavabo, cerimoniós, fúnebre, com algú que es prepara per agenollar-se en un confessionari. Em vaig adormir. No devia haver dormit gaire. Recordo que em va despertar un enrenou de moltes veus. Venia de davant, de la primera classe, i anava creixent cap a nosaltres. Vaig pensar que devia ser un borratxo, una discussió entre beguts, alguna cosa per l'estil. Tot seguit va passar una hostessa corrent. Algunes persones s'aixecaven per veure què passava, se sentien crits i la mateixa hostessa va reaparèixer enfadada obligant a tothom a tornar a seure al seu lloc. Darrera meu una dona començà a resar.

La veu del comandant, suau i seductora com la d'un venedor de perfums, restituí per uns moments l'ordre perdut:

- Senyors passatgers, cordin-se els cinturons i mantinguin la calma. Per raons tècniques farem una breu escala a Dakar. Aterrarem d'aquí a vint-i-cinc minuts.

- És una cobra! - assegurava un jove amb el cap completament rapat, el crani lluminós cobert de suor - . Han trobat una cobra a primera classe.

La notícia va córrer, es va inflar i en pocs minuts ja hi havien diverses versions:

- Té ales!...

- Ales?! Qui té ales?...

- La cobra! La cobra té ales!

Darrera meu la senyora resava en llatí. El cap-pelat desaparegué en direcció a primera classe tornant, radiant, al cap de poc:

- Ja sé què passa – digué-, la cobra, finalment, és un bruixot del Zaire.

Vaig suggerir una versió menys fantàstica: una cobra, probablement transportada en un sac per un passatger zairenc (a la República Democràtica del Congo es mengen les cobres), hauria aconseguit escapar-se apareixent a primera classe. Ningú em va escoltar. A Luanda se senten sovint històries de bruixots zairencs que es transformen en cobres per matar persones. Hi hagué fins i tot el cas d'un cocodril que aparegué en una barriada, en plena estació seca, i lluny, molt lluny, de qualsevol riu o llac. La gent el va matar a trets: va resultar ser un bruixot.

Vam aterrar en un clima proper a la histèria. Les hostesses ens van fer sortir de l'aparell quasi a empentes i ens reuniren en una sala minúscula que desprenia una pudor de suor i orina que t'arribava a l'ànima. Vaig buscar en Sebastiaõ, havia desaparegut. Vaig tornar-lo a veure unes hores més tard quan tornàvem als nostres llocs de l'avió. Estava dempeus, sota el sol envoltat per un cordó policial.

- Ha vist? - digué el calb-. És el bruixot!

Sebastiaõ es girà i els nostres ulls es van trobar, em va saludar amb una lleu inclinació de cap. Vaig ignorar-lo. No em feia cap gràcia que es pensessin que el coneixia-

Déu meu, una serp amb ales! Qui ho hagués dit, quins misteris que amaga la vida.  

José Eduardo Agualusa, Fronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988

Traducció de Pep Serrat