Fusió

Aquest matí he començat a digitalitzar les diapositives del meu viatge a l'Índia, octubre del noranta-dos. He fet els dos primers carrets i ha aparegut una imatge borrosa de Dharamsala, poble de l'Himachal Pradesh on s'hi ha exiliat una important comunitat tibetana. Quan hi vaig estar deien que hi vivia el Dalai Lama. Recordo una església entre avets a l'entrada de la població, una pagoda amb uns cilindres al voltant que la gent feia rodar i un carrer angost i costerut ple de botigues on vaig comprar música índia. Ravi Shankar i Call of the Valley són uns cassets que encara tinc que em van acompanyar els últims anys de la carrera, la música que té com a base el sitar em relaxa i m'ajudava a estudiar.

Avui al festival de músiques religioses de Girona ha vingut Anoushka Shankar, filla de Ravi Shankar.

Com cada any hem passat pel mercat del món i després hem assistit a quatre composicions del grup, fins que ha començat a caure gotes i amb les nenes hem preferit tornar a casa. La proposta és molt interessant: una fusió de música índia clàssica i flamenc. Recordo que hi havia uns campaments on hi vivien nòmades, el que em van explicar em va recordar al poble gitano, originari de l'India. Per això la proposta és doblement interessant: la música reuneix després de més de cinc-cents anys dos pobles que vénen d'allà mateix.

En certa manera també estic fent una fusió, entre la meva vida anterior - a la foscor - amb l'actual. No vaig tenir una càmera digital fins després de l'accident, per tant tota les imatges d'abans són en film de pel·lícula, que ara recuperant-les s'ajunten a les noves i m'ajuden a reviure.

En el meu imaginari personal he acabat fusionant fotos de viatges i descobertes en sèpia amb la claror familiar d'avui.

Uns dies de repòs

“Qualsevol exploració, tractament o intervenció quirúrgica presenta uns riscs generals. El més greu és la possibilitat d'una parada cardíaca. Altres complicacions són les hemorràgies i les infeccions.”

Aquest és un fragment d'un dels múltiples papers que et fan signar abans d'una operació quirúrgica. Com, quan et dónes d'alta en un compte d'Internet, acceptes les condicions sense parar atenció al què diuen, saps que si no ho fas no tindràs el que t'interessa. És un protocol.

Divendres al matí em van donar l'alta hospitalària. Aquest cop m'han operat a la Clínica Girona. Ha sigut una intervenció senzilla, comparada amb les que havia tingut anteriorment, que m'ha fet estar només dos dies a l'hospital.

Ara a fer repòs. Si estossego, punxada; si m'aixeco, punxada; si m'assec, punxada; si em giro de cop, punxada; si esternudo, les estrelles... tinc un vesper a les entranyes.

Toca estar més quiet i esperar que maduri. Però un, de vegades -només de vegades- és tossut, no para i, encara que el renyin, fa coses que seria millor que no fes.

L'operació, tot bé.

- No estàs nerviós?, em preguntaven.

- Doncs, no.

No és que vulgui fer el valent, dos anys d'operacions, visites, rehabilitació, em van servir per aprendre a ser pacient, pacient adjectiu i pacient substantiu. Per sort fins ara, els metges que sempre m'han atès han estat bons professionals. Tinc plena confiança en els equips mèdics que tenim.

És clar que sempre pot passar alguna cosa -un terratrèmol durant l'operació, per exemple-, però la probabilitat d'un accident és infinitament inferior al fet de sortir al carrer, aquí que no es dóna cap valor a la bona educació viària, que tenim carrers i carreteres dominats per la pressa, pel “què m'han de dir a mi?”, per la llei del més espavilat.

Avui diumenge ja em moc amb més facilitat, si acaba de sortir el sol potser sortiré i caminaré a poc a poc fins la cantonada.

Germà bessó

Tinc un germà bessó. No ho dic en sentit figurat, espiritual o imaginari. És real.

Tenir un germà bessó vol dir:

compartir durant nou mesos la profunditat oceànica de la mare,

vestir tretze anys la mateixa roba,

aprendre a caminar abans d'hora, després de veure l'altre fer-ho,

sentir mil i una vegades (odioses) comparacions semblants,

començar a viatjar sols, un per l'altre més uns altres, des dels quinze anys,

saber que, per més lluny que estiguis, hi ha algú altre que el dinou de gener també fa anys

i moltes i moltes altres coses banals, amagades o íntimes.

Amb l'Albert avui no ens hem regalat res però hem anat a dinar plegats.

El món és gran, tot es complica i cada vegada ens veiem menys...

Després, al vespre, la Mariama m'ha fet bufar i posar una corona. Dos anys i ja mana...

Dies de Nadal

Aquest any m'ha semblat veure menys riuades de gent abocades a la compra. Potser per aquests núvols de crisi que ho emboiren tot, potser perquè, una mica, també m'he deixat endur per la corrent i des de dins no es veu el bosc.

Mai m'han acabat d'agradar les festes de Nadal. Per alguna raó que no acabo d'entendre, des de fa anys em semblen dies de malastrugança.

Això de celebrar les festes assenyalades (senyalades per algú altre) no està fet per mi, no m'acaba de convèncer, quan he pogut me n'he escapolit. Ara, amb les nenes, impossible:

Dinar de Nadal en família, fer cagar el tió, donar menjar al tió un mes abans, comprar un tió amb ulls, nas i barretina per trenta euros, dinar de Sant Esteve en família, comprar regals unes setmanes abans, deixar de comprar coses per esperar comprar-les per Nadal, comprar els últims detalls la mateixa nit de reis, comprar un fanalet per anar a esperar els reis, anar a portar la carta al patge reial, parlar amb altres pares i mares que també esperen al nen que fa cua, fer una carta als reis amb dibuixos, anar al parc infantil de Nadal, proposar-se fer consum responsable (raonable) i acabar comprant regals repetits i inútils, programar menjar normal -menys- per acabar augmentant el volum de panxa, anar a sopar a un restaurant mexicà percelebrar la prohibició de fumar, menjar tres o quatre raïms, no sortir la nit de cap d'any, esperar comprar alguna cosa per rebaixes, anar a Perpinyà a comprar quatre detalls... uff,

[Quien te ha visto y quien te ve] * Veu en off

M'he portat bé però els reis només m'han dut una bossa i una bufanda. “Abans, els reis em portaven mitjons, ara que no porto mitjons ja no em duen res” (Pau Riba dixit)

I encara queden rebaixes...

Salsafins de festa major

Tercera setmana de setembre, com cada any comença a refrescar i arriba la festa major de Riudarenes. Aquest any la pluja de divendres i l'ambient enrarit que plana pel poble potser l'han deslluïda una mica. Com diuen els francesos "Il y a de l'électricité dans l'air", i no només per la MAT. Fem com si no passés res, però passa...

Diumenge de festa major toca fer la volta per la fira, portar la nena a les atraccions i seguir la cercavila dels gegants.

Al migdia menjar familiar: pica pica de marisc, canelons, rostit, ànec amb salsafins i rebosteria de can Tuyarro (menja antidieta i contravegetariana)

A poc a poc la famíla va creixent

Els salsafins em recorden la festa major, a casa sempre n'hem menjat només el diumenge de festa major. L'avi els plantava com una mena de ritual, ara ja els comprem bons i pelats.

El salsafí és com un nap de la mida d'una pastanaga ple de fils. Té un gust molt suau -com la sonoritat del seu nom- i és típic de la plana de la Selva, ara sembla que, des de diferents àmbits, el volen promocionar gastronòmicament.

Fa poc que he descobert que també n'hi ha a França. No sé com el cuinen ni si és la mateixa planta o de la mateixa varietat. En tot cas el mot salsafí l'hem manllevat del francès salsifis que al mateix temps l'havia manllevat de l'italià salsefica. Aquest recorregut ens indica que no és una planta tan local com semblaria. La seva etimologia no té res a veure amb salsa fina sinó que ve de la paraula llatina salsifica que ja designava la planta.

El DIEC no accepta la nostra variant salsafí i només apareix com a salsifí, amb i. A casa es cuinem amb a d'ànec. La mare m'ha passat la recepta:

Ànec amb salsafins

Ingredients:

• 1 ànec tallat a trossos (preferiblement de pagès i mut)
• ¾ de kg de salsafins (els de sorrenc són més bons)
• 1 ceba tallada
• 1 tomata tallada
• 12 ametlles
• 2 cabeces d'alls
• 1 copa de conyac
• Oli d'oliva suau
• Sal

Preparació:

Primer rostim l'ànec. Afegim tres cullerades d'oli en una cassola i comencem a fregir l'ànec trossejat . Si l'ànec no és molt greixós es pot afegir llar. Tot seguit s'hi afegeix el conyac, la ceba trossejada i la cabeça d'alls sencera. Dues hores de xup-xup. Si queda sec es va afegint aigua.

A part, es bullen els salsafins. Es tiren nets i rascats quan l'aigua bull, passats deu minuts es retiren, s'escorren i s'enfarinen. Tot seguit es fregeixen en una paella amb oli d'oliva suau. Es deixen refredar.

Afegim la tomata a l'ànec rostit, quan està cuita retirem la carn i agafem tota la resta i la passem per la batedora (túrmix).

Un cop tot trinxat i barrejat reincorporem a la cassola la salsa (fina) resultant, afegim l'ànec, els salsafins i la picada d'ametlles i all. Es deixa coure tot plegat deu minuts i bon profit.

Benvinguda Balbina

Quan faltaven set minuts per les deu del matí la Kady es girava per mirar el rellotge d'una de les sales de parts del Trueta. Després de set hores d'espera, de contraccions i dilatació naixia la Balbina Serrat Balde. La Ruth i quatre noies més l'ajudaven a venir a aquest món.


La Balbina és un bebè tranquil, de moment no plora gaire i dorm molt. Ha nascut pesant tres quilos i tres-cents grams.

M'agrada (o no)

-->

Te guste o no

Puede que a ti te guste o puede que no
pero el caso es que tenemos mucho en común.
Bajo un mismo cielo, más o menos azul,
compartimos el aire
y adoramos al sol.

Los dos tenemos el mismo miedo a morir,
idéntica fragilidad,
un corazón,
dos ojos y un sexo similar
y los mismos deseos de amar
y de que alguien nos ame a su vez.

Puede que a ti te guste o puede que no
pero por suerte somos distintos también.
Yo tengo una esposa, tú tienes un harén,
tú cultivas el valle
yo navego la mar.

Tú reniegas en swajili y yo en catalán...
Yo blanco y tú como el betún
y, fíjate,
no sé si me gusta más de ti
lo que te diferencia de mí
o lo que tenemos en común.

Te guste o no
me caes bien por ambas cosas.
Lo común me reconforta,
lo distinto me estimula.

Los dos tenemos el mismo miedo a morir,
idéntica fragilidad,
un corazón,
dos ojos y un sexo similar
y los mismos deseos de amar
y de que alguien nos ame a su vez.

Te guste o no

Joan Manuel Serrat

Ja fa més d'un mes que, per atzar, buscant informació de material didàctic sobre alfabetització vaig descobrir aquesta lletra. Em va encantar.

Reconec que a través de les cançons, en Serrat transmet missatges molt interessants. Idees, com aquesta, que comparteixo, amb les que intento ser conseqüent.

Però,

en Serrat, mai m'ha agradat com canta. Ni el fet d'escriure el cognom de la mateixa manera m'ha fet aturar a escoltar-lo més atentament. No puc.

Vaig adonar-me de la seva llargària viatjant per Sudamèrica, l'any 96. Em va sorprendre com la gent em tractava quan sabien el meu cognom. Recordo la simpatia dels duaners de la frontera entre Chile i Bolívia.

En canvi, des de ben jovenet m'ha agradat molt en Llach. És curiós com de vegades els gustos els fem moure classificant-los en [s]oposats:

• Stones o Beatles?

• Te o cafè?

• Bàsquet o fumbol?

• Mar o muntanya?

• Rosses o morenes? (o rossos o morens?)

• Coca cola o Pepsi?

Etcètera, Etcèteres...

Per sort sempre hi ha llimonades, pèl-roges, planes, xocolata, terceres - o vint-i-sisenes - opcions,

o totes dues

o cap.

Ens agradi o no.