La força de la voluntat

Ahir al vespre vàrem mirar Princesa de Africa, un reportatge centrat en la vida d'una família senegaleso-espanyola. El protagonista, Pap Ndiaye, és un percussionista establert a Madrid on s'ha casat amb una noia espanyola, Sònia. En Pap té dues dones més a Louga, Senegal. El reportatge s'introdueix i es conclou seguint el fil de la filla gran de Pap, que vol ser ballarina i per això es desplaça a Madrid.

Sònia es troba amb les coesposes al Senegal i explica com viu el fet de la poligàmia, diu que és dur i l'acaba migjustificant amb l'amor cap a Pap.

En el seu cas la poligàmia ha estat una opció.

Aquest film ja el vam poder veure en el festival de cinema africà de salt, el maig de 2008, quan va venir el seu realitzador, Juan Laguna a presentar-lo.

Dins la història apareixen diferents escenes de balls africans, Sònia és ballarina. En una d'aquestes apareixen discapacitats físics fent una demostració impressionant de com, malgrat una discapacitat, un pot aconseguir allò que es proposa.

És cert que de vegades, persones amb limitacions arriben a fer activitats i assolir fites que molta gent sense cap tipus de discapacitat seria incapaç de realitzar.

La dignitat que es perd

Un conte és un mirall on cadascú pot descobrir la seva pròpia imatge.

Amadou Hampâté Bâ

Led Zeppelin IV

EL GRAPAT DE TERRA

Conte ful

En un petit poble hi vivia un home molt i molt ric, aquest home tenia el costum seure's davant de casa seva. Amb això va adonar-se que cada matí a la mateixa hora passava un home humil davant la seva porta: anava al bosc a buscar llenya per vendre-la i poder mantenir la família.

Un bon dia, el ric va dir al pobre: «Cada matí, et veig passar davant la meva porta. La teva pobresa em causa molta pena. A partir d'ara, vine cada matí i demana'm el que necessitis; d'aquesta manera no hauràs d'anar més al bosc per alimentar la teva família.»

L'endemà matí, el llenyataire es va presentar davant el ric i el saludà.

«Quan necessites avui? Va demanar el ric posant-se la mà a la butxaca.

Dóna'm un grapat de terra, amb això en tinc prou, respongué el pobre.

El ric, sorprès i desconcertat, va ajupir-se, agafà un grapat de terra i el donà al seu protegit. Aquest li agraí com si hagués rebut un grapat de metalls preciosos, tot seguit, com sempre tornà a la seva feina.

El dia següent, l'home pobre es va parar davant la porta del ric i li va tornar a demanar un grapat de terra. El ric la hi donà.

Durant uns mesos tot va continuar d'aquesta manera, sense canvis ni problemes. Però, un bon matí, quan el bosquerol es va presentar per demanar el seu grapat de terra, el ric li va retreure de mala manera:

«Escolta, amic! Si vols el teu grapat de terra, pren la molèstia d'ajupir-te i agafar-la tu mateix. Ja en començo a estar fart!»

Davant aquesta reacció, el nostre llenyataire es posà a riure i digué:

«Ai, home ric! Exclamà. Et canses del simple fet de donar-me un grapat de terra que no et costa més que el gest insignificant d'ajupir-te. Què hagués passat si cada matí hagués vingut a parar la mà per rebre una moneda?...

«Deixa'm guanyar la vida per mi mateix. La suor del meu front mai em retraurà el que em pugui donar cada dia com, tard o d'hora, ho faria una altra persona.

Amadou Hampâté Bâ, La poignée de poussière, Contes et récits du Mali, Nouvelles Éditions Ivoiriennes, 1994

Noves tecnologies

Aquest matí he tingut mitja conversa amb un company de feina que es declara antitecnologia.

Parlant de vacances amb la Rosa li he explicat que a principis de setembre anirem a Roma, m'ha recomenat que parlés amb un company que també hi va que ha trobat un hotel que està molt bé.

Així que l'he vist li he preguntat:

- La Rosa m'ha dit que vas a Roma i que has trobat un bon hotel.

-No -ha respòs, i ha afegit que era el seu amic qui l'havia trobat.

-En saps el nom? -he insistit-.

- No, però si el vols ja te'l donaré

-Envia'm-ho per e-mail

- Jo no utilitzo això...

I aquí ha començat la discussió. Segons ell el correu electrònic no hauria d'existir, és un mal invent. M'ha reconegut que l'ordinador és una bona eina, però que enviar-se correus electrònics existint el telèfon és una bajanada. Li he argumentat que és pràctic: el pots llegir i enviar quan vols, sigui ara o a les 12 de la nit. “A les dotze de la nit tinc coses més interessants que enviar correus, a més a casa no hi entra cap ordinador.” Completament tancat de banda, ell mateix ha reconegut que en aquest terreny no ens posaríem pas d'acord.

De tant en tant et trobes gent que és reticent a tot allò que fa olor a novetat, per por, per desconfiança, pel que sigui. No faig bandera de les noves tecnologies, que cadascú -si vol- que les utilitzi com més bé li plagui, crec que ens faciliten certes activitats del dia a dia, en podríem prescindir, d'acord. També podríem prescindir de les aspirines.

Abans la gent anava en carro, no es movia del poble. Ara un amic està a Itàlia, l'altre a Nova York, mitja família a l'Àfrica... En cotxe, en pocs minuts podem anar a treballar cada dia on fa anys haguéssim trigat hores. Amb els ordinadors podem fer més feina en menys temps i de manera més eficaç. Hi ha gent que treballa des de casa per una empresa que està a milers de quilòmetres. I no parlem de la gran biblioteca que és Internet!

Però les noves tecnologies, com tot, s'han de saber gestionar, no les podem tractar com llaminadures d'adult.

La novetat de vegades costa. No podem anar explicant la nostra vida pel mòbil enmig de la gent com si al món no hi hagués ningú més; quan anem al cine, al dispensari, a classe, etc. hem de tenir la precaució de deixar el mòbil en silenci, com a molt en vibració si esperem una trucada que respondrem discretament a fora.

En tot cas són eines que tenim a l'abast i que hem d'aprofitar.

Escapada a la Costa Blava

Després de mirar diferents llocs del sud de França, finalment ens hem decidit per Toló (Toulon), a l'est de Marsella. Estem en un hotel B&B de la Sanha de Mar.

Ahir a la nit vam visitar el centre de la ciutat, a la zona del port. Va ser una agradable descoberta trobar tot un passeig de restaurants no massa cars que oferien plats ben assortits al voltant de 12 €. Vam anar a la Tortue (la Tortuga) i vam poder degustar musclos amb crema de curri.

La Mariama ens ha agafat febre, aquesta nit ens ha arribat a més de 39 Cº, l'hem banyada amb aigua tèbia i li hem donat paracetamol. Li ha baixat però al matí tornava a estar a 38. Tot i la temperatura de la veu alegre, segurament seran les dents.

Aquest matí està núvol i cauen algunes gotes, anirà molt bé..

.

Fa calor, la gent va a la platja...

Arriba l'estiu

Avui la Rosa, - companya de feina- m'ha convidat a dinar. Hem anat al König de Vilablareix, a la sortida de Girona anant a Santa Coloma de Farners, no massa lluny de l'oficina.

Al migdia sempre vaig a dinar a casa, agafo el bus i tinc dues hores per menjar amb una esgarrapada i estirar-me una estoneta. Els divendres però, em quedo i amb una hora menjo un kebab o qualsevol cosa ràpida, tallat i tornem-hi.

Avui era l'últim dia que coincidíem abans de començar a fer horari intensiu d'estiu. Feia dies que la Rosa em parlava d'anar a dinar plegats per compensar tots els cables informàtics que li he passat.

El menjar del König no és res de l'altre món, entrepans, hamburgueses i plats combinats, però l'ambient del lloc, la bona companyia i la perspectiva de l'estiu han fet que hagi estat un dinar especial que, per uns moments, ens ha fet desconectar de la feina.  

Tortugues

Al poble, quasi tots els nens havíem tingut una tortuga d'aigua a casa. Fins als anys 70 n'hi havia moltes, diuen que plovia més i que les aigües eren més netes i tranquil·les.

En un dels meus records d'infantesa, aquells que no saps perquè queden en un racó de la memòria,  estem al torrent Vilarràs  buscant tortugues amb els nens més grans.

Més tard, a l'institut de Santa Coloma, durant la setmana cultural  van programar una xerrada de natura, va venir el naturalista Lluís Motjé “Moia” que entre altres coses ens va parlar d'unes tortugues en perill d'extinció que hi havia als voltants dels estanys de Sils i de Riudarenes. En acabar la presentació, l'Albert -el meu germà bessó- es va anar a interessar per les tortugues. En Moia li va prendre les dades i el següent dissabte es va presentar a casa un noi d'uns vint anys, l'Enric Adroguer de Sils. Va venir amb el seu R5 blanc i vam anar a veure les tortugues en una bassa que hi ha anant a l'Esparra. L'Enric ens va explicar que hi havia algunes basses on encara en quedaven, que hi havia gent que les caçava per vendre-les i que ell es dedicava a observar-les i a denunciar-ne les captures il·legals.

A partir d'aquí vam començar a trobar-nos alguns cap de setmana per anar descobrint, vam aprendre que el que nosaltres dèiem tortuga d'aigua era la tortuga d'estany, que el seu nom científic era “Emys orbicularis”, que hi havia una altra tortuga molt semblant, la tortuga de rierol  i es trobava a altres zones. A poc a poc es van anar afegint altres joves del poble, (en Paset, en Pep Ros, en Sebastià Bota... ) fins que es va conformar un grup de nois d'entre catorze i quinze anys, capitenejats per l'Enric. Ens trobàvem cada dissabte a la tarda, primer per anar a observar, després per anar a condicionar les basses, l'últim reducte on havien quedat les tortugues. Vam recuperar les antigues tasques de manteniment de les basses pel bestiar abandonades: netejar el canal d'alimentació, estassar els voltants...

L'any següent -1987- vam fundar l'associació ADEPAR (Associació de Defensa del Patrimoni de Riudarenes), primer ens reuníem a la rectoria fins que es va crear l'Ateneu de Riudarenes que ens va cedir un espai. 

Ja no ens trobàvem només per anar a condicionar les basses i fer la botifarrada. També fèiem alguna sortida amb l'ANG, naturalistes de Girona; amb el seu assessorament començàrem  fer una fitxa de cada exemplar marcat per fer-ne un seguiment.

Van passar els anys, les meves estades a fora van fer que em desvinculés d'aquest tema,alguns dels socis després van estudiar biologia o ambientals i les recerques van començar a prendre un caire més científic. L'any 2003, en Marc Franc, en Santi Massot i el meu germà Martí van constituir la Fundació Emys per donar un nou impuls, més professional a l'activitat que ja començava a afluixar. Tres anys més tard, ja establert aquí, em vaig reincorporar, ara estic a la junta de l'ADEPAR i al patronat de la fundació.

Ahir a la sala polivalent de Riudarenes, es va fer una jornada per celebrar els 22 anys de la creació d'ADEPAR, es van fer diferents xerrades: el canvi climàtic, la tortuga d'estany i el patrimoni natural gironí. Van assistir una cinquantena de persones, i va ser també una retrobada amb amics que feia temps que no ens veiem.